Article de Carles Francino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Renills perillosos

La política espanyola té la seva paraula fetitxe per provocar agitació. I aquesta paraula és Catalunya

1
Es llegeix en minuts
Renills perillosos

L’altre dia vaig agafar a la tele, per casualitat, una reposició d’‘El jove Frankenstein’. Gairebé mig segle després, la pel·lícula de Mel Brooks em continua semblant una delícia. I em va encantar veure una altra vegada Marty Feldman fent la punyeta als cavalls, que renillen automàticament quan senten el nom de Frau Blücher. Bé, doncs resulta que la política espanyola té també la seva paraula fetitxe per provocar agitació. I aquesta paraula és Catalunya. Si a sobre se li afegeix «independentisme» i ets a prop del cavall, a més del renill –i algun bram– et pots emportar una guitza. Però és el que hi ha. Toca resignar-se i acceptar que Catalunya tornarà a ser l’arma llancívola aquest any electoral. Tot i que no tinc tan clar que calgui plegar-se també a admetre la mentida com a moneda d’ús corrent. És veritat que els bruixots del procés van donar munició a totes les variants de l’espanyolisme; des de la dels presumptes patriotes que enyoren el model d’una, gran i lliure fins a persones que simplement se senten part d’un país que no volen veure trossejat. Però no crec que això justifiqui el doble salt mortal d’equiparar l’intent de cop d’Estat –tan cutre com perillós– dels bolsonaristes al Brasil amb el que va passar a Catalunya el 2017; ni de bon tros mentir amb descaradura quan es difon la notícia falsa que a Espanya l’ocupació violenta d’institucions quedaria tipificada com a poc més que entremaliadura per les reformes que ha impulsat el Govern de Pedro Sánchez al Codi Penal. És fals, és clar, però és igual. Perquè la política ja no és un contrast d’idees sinó un combat aferrissat per fidelitzar els teus i agrupar-los contra un enemic, el que sigui. La ultradreta porta avantatge en aquestes pràctiques, sí, però compte, perquè ens estem ficant tots en una mena de guerra de religions on als seguidors –potencials votants– se’ls exigeix, per sobre de tot, fe. És a dir, considerar heretgia tot el que vingui de fora. I aquestes coses, com ens explica el cine i ens demostra la història, no solen acabar bé.