Cimera Espanya-França: a l’hort i a la vinya

És veritat, objectivament, que l’elecció de Barcelona per a la cita de dijous no hauria sigut possible sense el «nou paradigma», en expressió del Govern central, que representa la normalització de les relacions entre els presidents Sánchez i Aragonès, però no era necessari que es verbalitzés ni encara menys que, en clau interior, es presentés com la posada de llarg de l’enterrament del procés. Un excés de gesticulació i llenguatge metafòric que ha servit, paradoxalment, per recompondre circumstancialment un independentisme fracturat.

De fet, a diferència del que va passar en l’última Diada, ERC es manifestarà en la protesta que els altres partits i entitats processistes preparen per aquest dijous i, paral·lelament, el coordinador general del partit, el president Aragonès, actuarà d’amfitrió de Pedro Sánchez i Emmanuel Macron. No es pot ser «a l’hort i a la vinya», s’han afanyat a exclamar els seus crítics, com diu el refrany. Tanmateix, també el president Sánchez es va situar prèviament en una posició similar: la Moncloa es va afanyar a emmarcar la cimera hispano-francesa en l’agenda de la normalització institucional del postprocés.

Seguint amb el refranyer català, Sánchez i Aragonès haurien d’haver acotat la seva gesticulació prèvia: «Si no vols pols, no vagis a l’era; si no vols fang, no vagis a l’hort». És a dir, tots dos haurien d’haver situat els reptes principals de la cimera en el seu frontispici i haver deixat que la ciutadania es cuidés de treure les seves conclusions en el pla de la política interior. A més, més enllà de les fractures del procés, Catalunya gaudeix d’una posició institucional en el marc de l’Espanya autonòmica que contrasta amb el cas de França: va exportar al món el lema de la República –«llibertat, igualtat, fraternitat»–, però encara té en la diversitat una assignatura pendent.

La cimera de Barcelona podria haver servit per visualitzar la complexitat espanyola. No deixa de ser paradoxal que Macron tingui serioses dificultats per administrar la nova pluralitat parlamentària francesa en contrast amb la traça de Sánchez en aquest camp. És una pena que no sapiguem esgrimir les diferències que atresorem: la Constitució francesa consagra el concepte de «poble francès» i defineix el francès com «la llengua de la República»; la Constitució espanyola recull en el seu preàmbul el concepte de «pobles d’Espanya» i estableix que «les altres llengües espanyoles seran oficials a les seves respectives comunitats».

Notícies relacionades

Sectors independentistes es mobilitzaran per la cimera Sánchez-Macron a Barcelona

Pere Aragonès participarà en la cimera hispanofrancesa del 19 de gener a Barcelona

Aquest dèficit francès, en el pla territorial, fa que la Catalunya francesa (Pirineu-Oriental) sigui un dels 13 departaments de la regió d’Occitània, resultat de la fusió de les antigues regions del Llenguadoc-Rosselló i el Migdia-Pirineus. Aquest és també el cas del País Basc francès, integrat al departament del Pirineus-Atlàntics, amb capital a Pau, i la regió de Nova-Aquitània (Mitterrand va prometre donar a Baiona un departament basc i encara l’esperen). I una dada col·lateral: Perpinyà, la capital de l’anomenada Catalunya Nord, té des de les municipals del 2020 un alcalde lepenista.

Trist espectacle, en resum, el d’una querella ‘hispano-espanyola’ en el marc d’una cimera a Barcelona amb la veïna França que, en el pla de la pluralitat territorial i lingüística, es podria haver mirat amb enveja al mirall espanyol (Aragonès demana que la cimera avali l’oficialitat del català a Europa; podria haver començat per demanar-la a França). Sí, no es pot ser a l’hort i a la vinya, que dèiem a l’inici. Pedro Sánchez, a l’haver emmarcat la cimera en l’agenda catalana, veurà com la dreta espanyola aprofita la pols de les protestes. I Pere Aragonès, amb un peu a l’asfalt i l’altre a l’alfombra vermella, rebrà crítiques creuades de l’independentisme i de l’unionisme.