Tomb en el Constitucional

El problema no és una certa i inevitable politització, sinó que sigui excessiva i omnipresent. És com amb la sal. Sense, un plat pot ser insípid i poc comestible. Si et passes, resulta repugnant. 

El Constitucional espanyol (TC) sempre ha sigut polèmic. Ja Felipe González, tan enyorat avui per la dreta, va haver de suprimir el recurs previ d’inconstitucionalitat perquè Aliança Popular l’utilitzava per ajornar les lleis que la molestaven. A Catalunya la sentència del 2010 sobre l’Estatut del 2006 va ser molt criticada. Però un anterior TC es va carregar la Loapa, pactada per la UCD i el PSOE, per anar contra l’Estat autonòmic. I la sentència (sis contra sis i amb el vot del president García-Pelayo a favor) de l’expropiació de Rumasa va generar una gran tempesta. La politització va arribar a l’absurd quan el TC presidit per Trevijano va fallar contra l’estat d’alarma decretat per la pandèmia. 

Ara hi havia un nucli immobilista (ni exactament ni només el PP) que retardava la renovació del TC perquè la seva majoria conservadora no fos alterada per les eleccions del 2019. A l’espera de ser confirmada després de les pròximes legislatives. El xoc ha sigut fort i dur i l’objectiu doble. Primer, ajornar la renovació del TC. Segon, que en tot cas Cándido Conde-Pumpido, magistrat progressista i fundador de Jutges per la Democràcia, no el presidís. Conde-Pumpido pot semblar massa tolerant (per exemple, respecte als antisistema que van boicotejar el Parlament de Catalunya), però ha sigut un acreditat i competent magistrat de la Sala Penal del Suprem, fiscal general de l’Estat durant vuit anys i fins aquest dimecres un membre més del TC. I no desmereix –ni de bon tros– pel que fa a anteriors presidents. En tot cas, el seu progressisme és més equilibrat que el conservadorisme de Trevijano, que exigia l’estat de guerra per combatre el coronavirus.

Era lògic que Pumpido arribés a la presidència del TC i les maniobres de nuclis recalcitrants per impedir-ho, dividint el sector progressista al donar suport a la candidatura de María Luisa Balaguer, només han aconseguit que contra la solució més equilibrada –que la vicepresidència del TC fos per a un conservador– aquesta hagi recaigut finalment en Inmaculada Montalbán, una magistrada amb mèrits i amb què es pretén normalitzar la presència femenina en les magistratures de l’Estat. 

Però Montalbán pertany també al sector progressista, per la qual cosa l’equilibri no surt beneficiat. Després d’un excés de domini conservador, el més assenyat hauria sigut que la presidència i la vicepresidència del TC no tinguessin la mateixa orientació.

La fèrria combativitat conservadora ha acabat en una resposta legal i legítima, però contundent i que no afavoreix la concòrdia. En les altes institucions judicials els dos grans partits s’han de reconèixer amb normalitat perquè, en cas contrari, perilla l’edifici constitucional, la norma que garanteix la convivència democràtica. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però la politització extrema que pateix Espanya no és només culpa dels polítics, sinó també de les lluites de poder entre els mateixos jutges. És sabut que Trevijano i Manuel Marchena, el poderós president de la Sala Penal del Suprem –la que va jutjar els polítics catalans– han combatut a fons l’opció de Conde-Pumpido. No només per motius polítics sinó per la preeminència en el món judicial.  

Ara el TC tindrà una orientació més oberta, però s’ha perdut una bona ocasió per pacificar un tribunal que ha d’encarnar la pluralitat. Que el TC s’hagi renovat i que Conde-Pumpido el presideixi és una bona notícia. Que s’hagi respost a la dreta amb allò que si no vols una tassa, te n’hauràs d’empassar dues, no és el més convenient per recuperar el prestigi de l’alt tribunal.