Desperfectes | Article de Valentí Puig Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Més calma política
La polarització desestabilitza, divideix més enllà de la política, genera desconfiança i pot acabar en enfrontament social
La postangoixa del covid, patir la inquietud inflacionària i els xocs del 'procés' o la guerra a Ucraïna incrementen la urgència d'una calma política que ara mateix Espanya no té. La convulsió posa en risc l'ordre constitucional. Això fa que sigui una extravagància demanar que la vida pública tingui més calma en les formes, sense desmesura en el “nosaltres” contra “ells”. Al centre de la pista, govern i oposició a vegades desmereixen –de manera equiparable o desigual- la seva pròpia raó de ser, que és l'alternança moderada, el 'fair play' o el respecte institucional per sobre d'interessos partidistes o enfrontaments ideològics. Quan la política s’exaspera indegudament, els coàguls de polarització son inevitables. Amb tanta cacofonia s'agrairia que la classe política tornés al manual de l'assossec, sense tantes emboscades procedimentals que desconcerten l'electorat i fomenten actituds reactives.
¿És això el que pretenen els polítics? La seva feina és debatre a la plaça pública, raonar les propostes, oposar-se a l'adversari amb bones maneres i no enterbolir les paraules ni fer de l'ambigüitat, quan no de la mentida, un estil. Amb tant twitter s’ha prescindit dels arguments. La polarització desestabilitza, divideix més enllà de la política, genera desconfiança i –com ha analitzat la Fundació Carnegie per la Pau- comporta una degradació en el 'ràting' de les democràcies. Llavors la polarització política –com als Estats Units- pot acabar en enfrontament social.
No tots els partits van néixer amb la demagògia a l’ ADN i això permet que els sistemes més estables siguin els que operen entorn de dos grans partits capaços de concordar assumptes d'Estat. Fins i tot quan no és possible el consens, la política de la calma –ara eclipsada- ja és una forma constructiva. En cas contrari, la ciutadania viu una perplexitat incòmoda que l’extrema o l’acosta a la passivitat i l'abstencionisme. La política de la calma va inspirar dos moments de la història moderna d'Espanya: la restauració canovista i la transició democràtica en morir Franco. Res està escrit per sempre i pot ser que el pèndol es reequilibri i torni al punt bo.
Entretots
Més calma en el Constitucional, en el Congrés dels Diputats, en l'Estat del benestar i en els tribunals: és així com els països prosperen, conviuen, temperen conflictes, reconeixen diferències i delimiten problemes que no tenen solució. Això és fer política sabent que la democràcia no ho pot tot, que hi ha polítics mediocres o corruptes, lleis mal fetes, canvis innecessaris i reformes que ningú emprèn.
En qualsevol democràcia hi ha grups o líders no majoritaris que viuen del desassossec i a vegades contagien als grans partits amb la idea que la política sense calma dona més vots. ¿Ho tenim a la política espanyola amb el PSOE de Sánchez i el PP de Núñez Feijóo? Faria falta una política a l'alçada dels temps, la que exigia Ortega. Massa coses s'utilitzen per a la confrontació –banal a vegades i sempre perillosa- i el verbalisme. L'enervació política ens du a grans fiascos i a insatisfaccions col·lectives. És una distorsió nociva: buscar estrictament el rèdit polític de la picabaralla per no assajar el valor clàssic de la calma.
