Error del sistema | Per Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Respirant l’Iran
La seva falta de llibertat, el seu patiment, també acaba emmetzinant el nostre aire
Inhalem. Exhalem. L’oxigen penetra el cos, arriba als pulmons i el corrent sanguini el transporta fins a les cèl·lules. Fent el camí invers, el diòxid de carboni és exhalat a l’exterior i consumit per les plantes que, de nou, el converteixen en oxigen. Ho aprenem a l’escola. L’oxigen de l’atmosfera es va generar fa milions d’anys. Una humanitat respirant. ¿Queden rastres de l’aire compartit? Els amants al llit. Els contrincants en un ring. Els enemics en una trinxera. Víctimes i torturadors. Lliures i presos. Respirem. I contenim l’alè.
L’execució de Majid Reza Rahnavard va ser pública. Va morir dilluns passat a la matinada. Penjat, asfixiat, suspès d’una grua en ple carrer. Tenia 23 anys, només feia 23 dies del seu arrest. Un judici fulminant i sense cap garantia. Hem vist la imatge. Potser fins i tot hem inspirat una mica més profund al contemplar-la, com si necessitéssim netejar la impressió, l’horror. Dies abans, havia sigut executat Mohsen Shekari, també de 23 anys. Està anunciada l’execució d’Amir Nasr-Azadani, un futbolista professional de 26 anys.
Des de la mort el setembre de Mahsa Amini en mans de la policia de la moral, les protestes s’han estès a l’Iran. Des de llavors, la repressió és més brutal. Segons Iran Human Rigths, 458 persones han sigut assassinades, 63 són nens. Amnistia Internacional denuncia que hi ha almenys 20 persones sentenciades a mort. El règim dels aiatol·làs també ha incrementat la detenció de ciutadans europeus amb acusacions falses. Ostatges per fer xantatge a la UE cada vegada que s’adopten noves (i tíbies, molt tèbies) sancions contra Teheran. A la fi, tot està connectat.
Entretots
Karim Sadjadpour, investigador de la Fundació Carnegie per a la Pau Internacional, apunta que, si bé la República Islàmica ha mirat de sotmetre la cultura iraniana, és aquesta la que amenaça el règim. «La pregunta ja no és si això succeirà, sinó quan. La història ens ha ensenyat que existeix una relació inversa entre el coratge d’una oposició i la determinació d’un règim. El col·lapse autoritari sovint passa d’impensable a inevitable en dies».
Que arribi l’impensable. I, si això passa, serà davant una vergonyosa passivitat internacional. Sense que hàgim sigut capaços de deixar-los l’alè que necessiten amb urgència. Contenim la respiració davant l’horror. Sense entendre que la seva falta de llibertat, el seu patiment, també acaba emmetzinant el nostre aire. ¿Quina quantitat de verí podem respirar sense reaccionar?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
