Article de Care Santos Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Nens adults
Les grans companyies estan creant joguines no per als més petits, sinó per als seus granats pares i mares
Les millors escenes del cine del 2015, recreades amb Lego
Diuen que els éssers humans no canviem, només envellim. Passa, però, que ara ningú vol fer-se gran. Ser gran no mola. L’adolescència dura fins als 25. La maduresa, fins als 70. Els 50 d’avui, ens diuen, són els 40 de fa un quart de segle. Hi ha un gènere literari que han batejat com a ‘new adult’ que busca interpel·lar lectors de fins a 35. La paraula «maduresa» no té prestigi. Alguns l’entenen com un insult. Cada vegada que li dic a algú que em considero una dona madura, salta algú que em corregeix: «Però si encara ets jove». Per tot arreu hi abunden aquests empipadors vestigis d’eterna joventut. En alguns casos, d’infància eterna. No és que vulgui ser vella, entenguin-me. És que em nego a considerar-me una joveneta sense data de caducitat. Primer, perquè no ho soc i segon perquè quan ho vaig ser no ho vaig disfrutar tant. Al contrari: no em canviaria per la de 25 ni en els meus pitjors moments. I crec que no soc l’única.
El súmmum d’aquesta escalada absurda són les joguines per a adults. No pensin en una ‘sex shop’ o en creatives pràctiques sexuals. Prenguin-me en sentit literal. Les grans companyies estan creant joguines no per als nens, sinó per als seus granats pares i mares. Una de les pioneres és Lego, que ja disposa a les botigues d’una secció per a aquests nous compradors. Els anomena ‘kidults’ (el resultat d’ajuntar les paraules «kid», nen, i «adult», en anglès). No és una tonteria: a Espanya es tracta del sector més nombrós de la població. Dupliquen els menors de 18. Són gent activa, que pot (i vol) donar-se un caprici i que és lliure de passar la tarda dels diumenges muntant peça a peça una maqueta del Falcó mil·lenari.
La mateixa maqueta que fa uns anys li van regalar al fill però que van muntar ells, per després col·locar-la a la prestatgeria i no permetre-li al fill que la mirés a menys de cinc metres. La indústria per fi ha acudit, sol·lícita, en auxili d’aquests pobres pares. Ja no necessiten dissimular. Els nens adults poden sortir de l’armari.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
