Pèrdues absolutament necessàries de temps

És increïble que un país, al fer-se de dia, funcioni, de debò. No comento si funciona bé o malament. Diguem que la maquinària es posa en marxa i ja no para. Moltíssima gent que no veiem, ni coneixem, i en la qual mai pensem, fa possible el seu funcionament. Em va assaltar aquesta sorpresa, una mica simple, fa uns dies, a la biblioteca. Feia una hora que estava de braços plegats, davant de l’ordinador, mirant altres usuaris, cosa que sempre em fa recordar un relat de Lucía Berlin en el qual la narradora és al carrer, esperant l’autobús. «Els cotxes passen de llarg. La gent rica que va amb cotxe mai mira la gent del carrer, per a res. Els pobres sempre ho fan... De fet, de vegades sembla que simplement vagin al cotxe pegant voltes, mirant la gent del carrer». 

Llavors, em vaig adonar que a la taula del costat arribava una noia. Va desplegar tota classe de retoladors i apunts sobre la superfície, remarcats de mil colors. Va mirar el telèfon. El va deixar. Va buscar alguna cosa a la motxilla, que va resultar ser una ampolla d’aigua. Gairebé va beure. Va treure uns auriculars. Els va connectar al telèfon. Va aprofitar per escriure alguna cosa; potser un missatge, potser un tuit. Va remenar una altra vegada la motxilla i hi va trobar un caramel. Li va retirar el plàstic, amb el qual va fer una boleta. Va fer punta a un llapis. Va mirar el telèfon. Va tornar a fer punta al llapis. No el va utilitzar, sinó que va agafar un retolador, amb el qual tampoc va escriure ni va remarcar res. Es va posar l’ampolla d’aigua als llavis i va fer una glopet. Va mirar el telèfon. Va espiar la sala de lectura, com si hi busqués algú conegut. Va remenar de nou la motxilla. En va treure un paquet de tabac. Va sortir de la biblioteca. Des d’on era, per la finestra, la vaig veure fumar i parlar amb altres persones. Quan va entrar, gairebé una hora després, ho va recollir tot i se’n va anar. No sé qui dels dos va aprofitar menys el matí. Quan al cap de poc vaig recollir jo també, vaig recordar Pla, a Madrid, el 1921. Un dietari afirma «¡qué enorme cantidad de tiempo no hay que perder para sacar del trabajo un buen rendimiento»