De la renovació a l’acomiadament

Si el seleccionador que havia portat Espanya a semifinals de l’última Euro (eliminant per cert Croàcia en la pròrroga) i a la final de la Nations League, va ser liquidat menys de 48 hores després de caure davant el Marroc, podem suposar el drama que suposa per al Brasil, el país que es paralitza per al futbol, caure a quarts de final, quan l’expectativa era sortir campió. 

Tornant a Espanya, a l’espera que la RFEF expliqui per què ha prescindit de l’entrenador al qual va voler renovar mesos enrere, encara a risc que el resultat del Mundial no fos bo (convé recordar que va ser Lucho qui va emplaçar Rubiales al final del Mundial per renovar o no el contracte) sembla evident que hi va haver més coses. I no parlo de l’informe de Molina abans d’anar-se’n.

Per més decebedor que resultés l’eliminació amb el Marroc jugant als 1.000 tocs però sense crear perill, la derrota amb el Japó o l’empat contra Alemanya, no veig quin sentit té trencar un projecte tan personal com el que estava amassant Luis Enrique. Aquesta confiança que sempre va verbalitzar Rubiales cap al seu seleccionador i que en el moment que més la necessitava, l’hi va retirar. ¿Per què?  ¿Potser passar de vuitens en un Mundial és una constant en la selecció espanyola?

Notícies relacionades

De l’hiperlideratge de Luis Enrique a la tecnocràcia de Luis de la Fuente

Plorar de pena

El soroll entorn de l’exseleccionador espanyol ha retirat del focus un grup de jugadors a qui aquest Mundial els va venir gran. A alguns probablement per la seva edat, com Pedri, hauríem volgut veure el millor Ferrán de temps passats i Busquets amb una frescor que ja no pot tenir i que potser va caldre dosificar més. Però Gavi va fer un gran torneig, Rodri va ser impecable i Laporte excel·lent, com Morata. ¿No mereixia aquesta generació seguir amb el mateix pare?

Sempre és bo exigir, fugir de l’autocomplaença, ser autocrític. I això va faltar al final. Però també és necessari saber bé amb qui et jugues els quarts.