Política i delicte

La política democràtica, tanmateix, discorre per altres paràmetres: l’origen de la legitimitat està en els ciutadans a través de les urnes i, entre elecció i elecció, tots –Govern i oposició– han de respectar l’Estat de dret, els valors democràtics i la separació de poders. La política, així entesa, s’acosta més a l’origen etimològic de la paraula –l’art d’ocupar-se dels assumptes de la ‘polis’ o ciutat– i, en el pla social, es defineix també com la manera més civilitzada de resoldre els conflictes i d’atendre l’interès general.

En aquest context, com constata Enzensberger, la política democràtica no ha pogut desprendre’s d’aquell llenguatge bel·licista del crim original. «Fins i tot a la més inofensiva i civilitzada campanya electoral, un candidat ‘bat’ l’altre; un Govern és ‘derrocat’; els ministres són ‘enderrocats’. El que hi ha de simbòlic en tals expressions es descobreix i es concreta en circumstàncies socials extremes», adverteix. Les democràcies europees, com el cas de l’espanyola, estan travessant per aquestes «circumstàncies extremes» –la pandèmia, la crisi climàtica, les conseqüències econòmiques de la guerra d’Ucraïna, l’auge dels populismes– i des d’aquesta lògica, els polítics haurien de cuidar més el seu llenguatge, desterrar la demagògia i fer més pedagogia. «Política vol dir pedagogia», va escriure el socialista noucentista Rafael Campalans el 1933.

L’extrema dreta, que ressorgeix ara a Europa en la seva versió 2.0, pretén soscavar les institucions i el seu primer instrument, com va advertir el filòleg Victor Klemperer a ‘LTI. La lengua del Tercer Reich’ (1947), és la contaminació del llenguatge. «Les paraules poden actuar com a dosis ínfimes d’arsènic: un se les empassa sense adonar-se’n, semblen no fer cap efecte, i al cap d’un temps es produeix l’efecte tòxic», explica. Des d’aquesta perspectiva, les forces democràtiques, en el Govern i en l’oposició, han de cuidar el seu llenguatge i imposar-se un codi d’autoregulació en les seves manifestacions públiques.

El problema no rau només en el fet de llançar la pedra i amagar la mà, sinó en el perill afegit, com vaig escriure en el meu article ‘La pedra i la mà’ (21 de febrer de 2021), que «quan la pedra és fora de la mà no se sap on va» (un refrany que em repetia sovint el meu avi). Cal l’autoregulació dels responsables polítics per evitar caure en els episodis que estem vivint en l’escena pública. No n’hi ha prou amb remetre’s a la llei –si la llibertat d’expressió és un dret prevalent, més ho és en el cas d’un parlamentari aforat–, però sí que és obligat recordar que l’exercici d’aquesta llibertat no és innocu: intoxica la política i l’allunya de la societat.

Notícies relacionades

Irene Montero, al PP: «Promouen la cultura de la violació»

Illa, malgrat Sánchez

La majoria de les acusacions creuades que hem escoltat en els últims dies tenen poc recorregut en l’esfera judicial: des de «filoetarres», en el cas de persones lligades en el passat al braç polític d’ETA, fins a la «tirania» que estaria implantant el «tirà» Pedro Sánchez, en una al·lusió «simbòlica» d’Isabel Díaz Ayuso, passant per la «cultura de la violació» invocada per Irene Montero, un concepte assumit en els documents de l’ONU. Sí, tots, ells i elles, podran escudar-se en la prevalença de la llibertat d’expressió, però no en el caràcter innocu del seu exercici: estan alimentant els extrems.

L’extrema dreta es frega les mans en aquest context de crispació verbal, pas previ per desacreditar la democràcia i les seves institucions. L’anomenada ‘esquerra de l’esquerra’ –per a alguns l’extrema esquerra de la coalició de Govern– no hauria d’alimentar aquesta espiral tòxica d’acusacions verbals. A l’assaig d’Enzensberger em remeto: «Totes les revolucions fins ara s’han contaminat de l’antiga situació prerevolucionària i han heretat els fonaments de la tirania contra la qual es van enfrontar».