APUNT
El que va néixer a Twitch mor a Twitter
Ara, mirin, em surt de l’ànima defensar Luis Enrique, ara que tooooots els que defensaven que amb aquest seleccionador guanyaríem (gairebé) de carrer el Mundial, que havia creat un grup (gairebé) sagrat, per descomptat una família, per descomptat una plantilla on era més castigat parlar malament, revelar-se, que errar en el camp, on tots eren soldats, on des del psicòleg que ens van presentar en el Twitch i que, pel que sembla, pel que sembla el dia del Marroc, no va saber resoldre, ni bé ni malament, no ho va resoldre, el bloqueig que van patir jugadors i, molt especialment, el seleccionador la nit del Japó, on tots sabien el que havien de fer en cada minut del partit, on s’ho passaven en gran, on jugaven meravellosament al ping-pong i a la ‘pocha’, dic, ara que tots han obert els ulls i s’han adonat, el primer Luis Rubiales, el president, el segon, José Francisco Molina, el director esportiu de la Federació, que ja ha dimitit, que tot estava dissenyat per a i pel Twitch i la conquesta del ciberespai o com s’anomeni això, ara és quan em venen ganes de dir que Luis Enrique és un tipus encantador i que hauria de seguir com a seleccionador.
Un final molt ‘cutre’
Notícies relacionadesEl cert, la veritat, és que el final de l’etapa de Luis Enrique demostra moltes de les coses que flotaven en l’aire, que se sabien, que es temien i que ningú s’atrevia a comentar. Aquest paper de protagonista suprem, que alguns atribueixen a voler restar pressió als seus jugadors (al final, els va restar tanta pressió que els futbolistes van pensar que el resultat era allò de menys, ni tan sols era important, que no els anava la vida –esportiva– en això), era el paper que a ell li encantava protagonitzar, sobretot davant els periodistes que només preguntaven tòpics davant un seleccionador que únicament responia tòpics, vaja.
Que el final d’aquesta desastrosa i ridícula aventura mundialista (al carrer a vuitens de final, davant una selecció menor, sense ficar ni un gol ni de penal, sense ser primers de grup, sense aprofitar anar per la part tova del quadro...) es tradueixi que els que van arribar units (i com a família) se’n vagin separats; que el seleccionador no digui, com altres ‘místers’ perdedors, ho deixo, me’n vaig, he perdut, no segueixo, sinó que agafi l’avió i desaparegui amb les seves cares bicicletes; que la Federació li doni les gràcies per Twitter; que no es produeixi una conferència de premsa com Déu mana explicant què ha ocorregut, ens dona dret a pensar que, en efecte, al paradís, en aquesta bombolla que Luis Enrique va idear a la Universitat de Qatar, on va exercir més de professor de pàrvuls que de rector d’Universitat, van ocórrer coses que van acabar provocant la debacle del Marroc, l’enfonsament d’una selecció que, sense saber per què, bé, sí, perquè ho va dir Luis Enrique i ho van transmetre els seus soldats, havia d’arribar molt, molt, lluny «sense por» i, fins i tot, somiaven guanyar el ‘tronxo’, que és com anomenaven, graciosament (tot es va fer molt graciosament) el trofeu de la Copa del Món que es disputa a Qatar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
