Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Confluència amb els desconeguts

Segons Adrià Pujol, aquests que sempre hem anomenat bojos són el contrapès necessari perquè tots els altres puguem considerar que habitem en un espai semblant a la normalitat

1
Es llegeix en minuts
Confluència amb els desconeguts

En un dels vídeos que acompanyen l’exposició, un dels comissaris d’‘Els desconeguts de sempre’, Adrià Pujol, formula una lectura de l’existència i la pervivència dels personatges singulars i excèntrics que són els protagonistes del muntatge que es pot veure al Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, fins a finals de gener. Diu Pujol que aquests que sempre hem anomenat bojos (o friquis) són, en realitat, el contrapès necessari perquè tots els altres, tots nosaltres, puguem considerar que encara habitem en un espai semblant a la normalitat. La societat els ha tolerat (i se n’ha rigut, i els ha menyspreat i els ha arraconat) perquè el sol fet de ser allà es convertia en un salconduit per passar el territori de l’absurditat i la bogeria, de la raresa i l’anomalia, sense sortir-ne esquitxat. L’altra característica que destaca és la de l’espectacle. «Han viscut instal·lats a la pista, a la plaça, al carrer, a l’escenari humà del deliri i la infantilització», diuen els comissaris Adrià Pujol i Julià Guillamon. És a dir, han necessitat la presència del ‘normal’ per poder convertir-se en estranys. És curiosa, aquesta simbiosi entre els dos mons que es retroalimenten, que es busquen i només es troben en la confluència que hi ha en la lectura gairebé mítica que en fem a posteriori, en la reflexió que proposa una exposició on observem aquests solitaris desconeguts com uns iguals que obeïen a altres paràmetres, diferents dels nostres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Hi surten, per exemple, la Monyos, que deambulava per la Rambla després de la mort accidental de la seva filla; Pepet Gitano, que tenia «un ull sanguinolent» (ho deia Pla); Na Paula Juliana, que feia miracles amb les plantes; l’Esperanceta Trinquis, que va glossar Espriu; Panxo Pomada, que obria el ventre d’un porc per extreure’n la cansalada i tancava la ferida amb un ungüent, sense haver de matar l’animal; o l’anomenada Mamarra, que untava els sins de les mares que no podien alletar i després els llepava fins que en sortia llet. Nans, analfabets, contrafets, embogits, persones que «tothom veu, però que ningú coneix», aquests desconeguts són uns dels nostres i ara els observem –humans– més enllà de la impietosa atracció de fira.

Temes:

Girona Art