Editorial | Enquesta a un any de les eleccions: sumar o restar

L’enquesta realitzada pel Gesop aquest mes de novembre (entre els dies 21 i 24) detecta un canvi de tendència en els principals indicadors, en el sentit d’un retrocés del PP i del seu líder, Alberto Núñez Feijóo, i una recuperació de les expectatives electorals del PSOE i del president del Govern, Pedro Sánchez. Significativa però lluny del clima d’eufòria que ha envoltat les seves aparicions a l’escenari internacional i els èxits recollits al Congrés, amb la triple aprovació dels Pressupostos, la reforma del delicte de sedició i els impostos a la banca i les energètiques. Aquest canvi de tendència aporta una novetat rellevant: el PP i Vox no assolirien la majoria absoluta com sí que passava en l’anterior baròmetre, fet el mes de juny, però continuarien comptant amb unes expectatives de vot per sobre dels seus resultats en les últimes eleccions generals. Un reflux relatiu que ja han reflectit altres sondejos, no només el sospitosament discordant estudi d’opinió del CIS, tot i que cap arribi a pronosticar una victòria del PSOE com fa en solitari l’institut oficial.

L’efecte Feijóo que va portar a cotes màximes els populars aquest estiu després de rellevar amb una imatge de moderació i seny el seu predecessor Pablo Casado es va dissolent a mesura que el president del PP ha anat trobant oportunitats per fer-se escoltar, per confrontar les seves posicions amb Sánchez i per mostrar si, a diferència del superat Pablo Casado, era capaç d’evadir-se de la particular agenda política de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. I amb escàs èxit en cada cas.

El PP continua tenint una alta fidelitat de vot, recupera a més part dels sufragis que se n’havien anat a Vox i recull el gruix de les restes del naufragi de Ciutadans. Però ni amb la recomposició interna de la dreta ni un significatiu però insuficient transvasament de vot des del PSOE (sigui perquè en determinat electorat el discurs contra la reforma del delicte de sedició hagi trobat ressò, sigui per la inquietud econòmica) n’hi ha prou perquè les dretes sumin. I la necessitat de comptar amb Vox i almenys amb un tercer col·laborador (per acció o omissió) dificulta en extrem la formació d’una majoria. Especialment si les vociferacions de l’extrema dreta continuen demostrant a uns que és un soci indesitjable, i d’altres, un perill contra el qual mobilitzar-se.

Però si les dretes no sumen, el mapa de vot de l’esquerra ofereix senyals d’inestabilitat. La millora detectada en les opinions sobre la gestió del Govern, després de les últimes mesures socials aprovades pel Consell de Ministres, i la valoració de la situació del país, a mesura que passen els mesos i els auguris econòmics més negres triguen a fer-se realitat, ha aturat l’erosió de les projeccions de vot. Seria possible així reconstruir la majoria de la investidura, reforçada ara a les Corts. Però sobre unes bases fràgils: en qualsevol moment la valoració de la situació econòmica del país pot fer un gir descoratjador. I no menys volàtil sembla la solidesa d’aquesta possible majoria d’esquerres, amb alguns dels seus components disposats, pel que sembla, a disparar amb totes les seves armes la que, segons el sondeig, és la líder més ben valorada (Yolanda Díaz), i a posar a prova la solidesa dels acords amb polèmiques com les de la llei trans o la llei del només sí és sí. Les guerres internes a l’espai a l’esquerra del PSOE i la resistència a qualsevol autocrítica en un assumpte en què els enquestats no compren l’intent d’assenyalar com a única culpable la magistratura no fan més que dificultar l’amplíssim acord de sensibilitats diverses que seria necessari, en l’escenari que dibuixa l’enquesta. Una dreta que no aconsegueix sumar i unes esquerres que semblen obstinades a restar no permeten entreveure precisament un escenari estable a les portes de l’incert cicle electoral del 2023.