¡Justícia!

I de sobte es torna notícia, es converteix en focus mediàtic, obre butlletins informatius i genera articles d’opinió. La premsa dominical sembla un monogràfic. És com un somni fet realitat. Per fi l’agenda feminista al centre de l’agenda mediàtica, al centre de l’agenda política. Però no, no és un somni. És un malson. Desgraciadament, quan alguns mitjans es fan ressò de l’agenda feminista és per minimitzar, desautoritzar, ridiculitzar el moviment de dones. El patriarcat, en la seva enèsima potència, aclamat per la dreta i la ultradreta, utilitza qualsevol esquerda per qüestionar els avenços en igualtat efectiva entre dones i homes.

La llei de garantia integral de llibertat sexual (d’ara endavant ‘només sí és sí’) no és una excepció. El nou instrument legal que posa al centre la llibertat i el desig de les dones no és notícia pel que va néixer (protegir les víctimes), sinó perquè crea alarma en la societat en general i entre les dones en particular: revisió de condemnes, rectificacions de la llei, la crisi del «sí és sí»... Són alguns dels titulars que han bombardejat la ciutadania aquests dies mentre Vox i PP es fregaven les mans, despreocupats de les dones, ocupats a desgastar el Govern de coalició liderat per Pedro Sánchez.

La ‘llei del només sí és sí’ neix amb un propòsit clar: canviar el paradigma de la sexualitat masclista i androcèntrica vigent encara avui al nostre país. La norma situa al centre de l’agenda política el consentiment, és a dir, el desig femení. Un tema tabú encara al nostre país, on l’única libido coneguda i reconeguda és la masculina. 

La diferència entre abús i agressió que existeix al nostre Codi Penal abans del ‘només sí és sí’ permetia que molts violadors poguessin ser acusats d’abús, però no d’agressió. Es cosificava així les dones sense tenir en compte la seva voluntat, sinó, simplement, la seva resistència a l’agressor. Paradoxes de la vida, les nenes creixien i arribaven a la joventut amb la tessitura de no resistir-se davant una agressió per evitar mals més greus o ser acusades de permetre l’agressió si no es resistien prou. Sigui com sigui, per actives o per passives, les víctimes es convertien (es converteixen encara) en l’imaginari masclista popular, en (cor-)responsables de la violència exercida sobre elles.

La llei del ‘només sí és sí’ diu alt i clar que si no hi ha consentiment femení és agressió. Per això es tipifiquen també conductes atemptatòries contra la llibertat sexual que no estaven recollides en el Codi Penal (d’aquestes novetats no parlen molts mitjans de comunicació ni les forces polítiques masclistes). Ens trobem, sens dubte, davant un canvi de paradigma que pretén posar punt final a la cultura de la violació existent al nostre país. Això és el realment transformador si volem construir una societat lliure de violència masclista. 

Notícies relacionades

Madrid i quatre audiències més rebaixaran les penes per la llei del ‘només sí és sí’

Plorar de pena

En unes hores, el Tribunal Suprem unificarà doctrina per a l’aplicació de la norma. La Fiscalia ho va fer dilluns oposant-se a rebaixar la condemna als agressors sexuals que tinguin penes que estiguin dins de la forquilla prevista per aquest delicte en la nova norma. Genera controvèrsia afirmar que el sistema judicial pateix de masclisme. Però és així. N’hi ha prou amb comprovar la sentència de l’Audiència Provincial de Navarra sobre ‘La manada’ o que l’Audiència Provincial de Madrid condemnés, el juliol del 2021, a la pena menor vigent en aquell moment en el Codi Penal un padrastre que havia obligat la seva fillastra de 13 anys a realitzar-li una fel·lació: ¿no és masclista un sistema que entén que no existeix ni violència ni intimidació en aquesta situació? Si has contestat afirmativament a la qüestió, probablement entenguis per què en aquests moments alguns jutges es plantegin disminuir encara més la pena, obviant que la nova llei presumeix absència de consentiment quan la víctima és menor de 16 anys.

És sinònim de maduresa, en aquest cas democràtica, reconèixer que el masclisme transpira els porus no només del nostre sistema judicial, sinó de la nostra jove democràcia. Només si ho verbalitzem podrem corregir-ho i avançar cap a una democràcia plena en la qual els drets i desitjos de dones i d’homes siguin reconeguts per igual. ¡Acabar amb el masclisme en la nostra societat i en el sistema judicial no és només una qüestió d’ideologia, és justícia!