L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
De quina callada manera s’acomiada vostè somrient
L’adeu a Pablo Milanés, el gran trobador de l’amor i el pas del temps
Feia anys que estava malalt del maleït càncer, no sé quantes operacions i se li veia el deteriorament físic en les últimes aparicions públiques, però, al saltar la notícia definitiva, vaig notar una pessigada, la inquietud sense nom que flameja quan s’allunya una part de tu per sempre, per petita que sigui. Cançons d’adolescència i joventut, la banda sonora d’un tram. El temps passa, ens anem fem vells, però potser els gustos no canvien tant. No farà ni un mes que em vaig posar un disc de Pablo Milanés a casa, el dels boleros al Tropicana, mentre preparava el sopar per uns amics, «‘¿cómo te atreves a decir que me olvidasteee?’». Crec que, si fos a Madrid, m’acostaria fins a la capella ardent, fins al palau de Linares, la Casa d’Amèrica, per acomiadar-me d’un home a qui no vaig conèixer però sento molt pròxim. Em va acompanyar. Li portaria una flor, només una, una rosa del meu roser principal, com en els versos de Nicolás Guillén. La seva no era una veu, sinó un torrent, un riu cabalós i net, el diapasó de tot l’Amazones.
La revolució
Va morir Salvador Allende al palau de la Moneda, després van arribar els ‘milicos’ argentins, es van anar solapant les matances centreamericanes, i una era joveneta i entenia sense arribar a comprendre del tot que aquelles cançons vertebraven una esperança, el sentiment de tot el subcontinent llatinoamericà, amb uns sotracs que arribaven fins aquí, a l’altra riba, que també anhelava una vida millor. «‘Yo pisaré las calles nuevamente/ de lo que fue Santiago ensangrentada/ y en una hermosa plaza liberada/ me detendré a llorar por los ausentes’». Pablo Milanés va ser fill de la revolució de 1959, la va cantar i la va estimar, però també va saber distanciar-se i criticar la violència i la falta de llibertats a Cuba. No ha sigut fàcil, no. «‘¿Dónde están los amigos que tuve ayer? / ¿qué les pasó? / ¿Qué sucedió? / ¿Adónde fueron?’», diu la lletra d’‘Éxodo’.
Entretots
L’amor
Notícies relacionadesNingú com ell va cantar la cubanitat. «‘Amo esta isla / soy del Caribe’». Ningú com ell va cantar les ganes de viure. «‘De qué callada manera / se me adentra usted sonriendo’». I, per descomptat, l’amor i el desamor. Al final de totes les batalles, el que importa de veritat és això, l’amor donat, rebut, dilapidat, i el temps que va quedant. Mentre acabo aquestes línies, sona de fons un duet amb Luis Eduardo Aute, inclòs en un altre disc impagable de 1985, titulat ‘Querido Pablo’. Canten els dos com si fossin aquí, a l’altra banda de la taula: «‘Al hacer un recuento ya nos vamos / y la vida pasó sin darnos cuenta’».
El temps, l’implacable, el que va passar. Moltes gràcies, Pablo, per tant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
