Sedició i malversació: que els arbres no impedeixin veure el bosc

Benvinguda sigui, si es considera oportuna, una reforma del delicte de malversació que en limiti l’àmbit a les conductes d’autèntica apropiació o desviació de fons públics amb ànim directe o indirecte d’enriquir el malversador o el seu entorn. El destí dels diners públics es decideix políticament, intentant finançar determinades activitats en funció de les necessitats percebudes pel polític com a representant de la ciutadania. Una discrepància en l’orientació ideològica d’aquest destí no hauria de portar ningú a la presó. Les sancions administratives també existeixen i poden ser operatives.

Que s’estiguin plantejant aquestes reformes en el marc de les negociacions d’uns pressupostos és potser el menys important. Per desgràcia, fa temps que a la majoria de països els partits polítics només cedeixen posicions a canvi d’alguna cosa, tot i que sigui en indubtable benefici de la ciutadania, cosa que els hauria de portar a moure’s molt abans fins i tot de manera gratuïta. Però desenganyem-nos, no és així i costarà molt que s’entengui que per a la salut de la democràcia no és bo que sigui així.

 Amb tot, potser seria ja hora de no mirar el dit que assenyala la lluna, sinó mirar la lluna directament. Ara l’objectiu puntual és que uns polítics, primer, no tornin –o vagin– a la presó, segon, que puguin tornar a la política i, tercer, que no plantegin absurdes desobediències a l’ordenament jurídic, i que es restauri per totes les parts la normalitat perduda el 2017. I aquest és un objectiu legítim, tot i que molts, massa, continuïn pensant de manera tomista en càstigs i penediments, oblidant-se d’una de les institucions més importants, no ja de la filosofia de Tomàs d’Aquino, sinó de tota la religió cristiana: el perdó. Jesús mai va demanar penediment als seus botxins per perdonar-los. Almenys, els creients no ho haurien d’oblidar tan sovint.

Com deia, potser va ser bo no deixar-se portar per urgències negociadores i posar els llums llargs. El que va portar a la presó els líders polítics independentistes no va ser tant la desobediència com una resposta desproporcionada, ni tan sols de l’’Estat’, sinó d’uns quants dels seus actors que van veure una rebel·lió –en l’últim moment, sedició– on només hi va haver una desobediència. És bo recordar que la primera magistrada que els va empresonar pertanyia a l’Audiència Nacional, un conjunt de tribunals d’inqüestionable origen franquista i que trenquen, de fet, l’ordre constitucional. L’article 152 de la Constitució diu clarament que l’organització judicial –amb permís del Tribunal Suprem– ha de culminar a la comunitat autònoma. No a Madrid, a l’Audiència Nacional. ¿No seria hora d’abolir d’una vegada l’Audiència Nacional, i evitar així futurs mals?

Notícies relacionades

La reforma de la malversació obligarà a revisar les sentències dels eros, Nóos i Gürtel

Així es regula el delicte de malversació a Europa i els Estats Units

Finalment, s’ha de recordar que la teoria de la ‘rebel·lió’ va ser aclamada per un partit polític que va exercir-ne l’acció popular. I com l’enorme majoria de les vegades que qualsevol associació molt ideologitzada formula aquesta acusació en un procés penal, no és l’altruisme el que els mou, sinó un pur i exclusiu interès polític. És com fer-se publicitat gairebé gratis a costa d’uns reus. ¿No seria hora, no ja d’abolir l’acció popular –una raresa jurídica mundialment–, però sí de limitar l’elenc de subjectes que poden exercir-la?

Aquestes dues reformes podrien tenir fins i tot un alt grau de consens científic. A banda d’això, també seria hora de marcar els límits d’apreciació judicial de la ‘violència’ i ‘intimidació’, per no generar un efecte dissuasori en les protestes socials. Tot i que de vegades resultin incòmodes, són una garantia d’existència de la democràcia tan important com la premsa mateixa. Els temps en què la gent es manifestava amb por ja han de ser només història.