Mundial de Qatar-2022, el xou de Truman

La pel·lícula que t’ensenyen des que puges a un avió de la seva companyia estatal és plena de luxe. Tenen un bon director d’art, i experiència. No és la primera gran competició que arriba a Doha. També han aconseguit atraure altres esports, segur que perquè també van veure una oportunitat per créixer, segur que no va tenir res a veure tampoc amb els diners. En el cas de la FIFA, aquest mundial es va votar fa anys i el pes de les butxaques, ja saben, ennuvola criteris com el de la lògica que feia intuir que les altes temperatures impedirien un mundial a l’estiu. Però tot té remei en aquesta vida. Tot perquè aquest modest país també pugui disfrutar de la gran família del futbol, ¿oi? 

Figurants en el torneig

Cal agrair-los l’esforç perquè aquests vuit estadis que «només» han costat la vida de 6.500 treballadors –segons The Guardian– tindran una vida futura sostenible. La gran massa d’aficionats qatarians –només s’ha de veure com omplen els estadis a la seva lliga domèstica– podran continuar disfrutant d’aquestes modestes instal·lacions creades per a l’ocasió.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El xou està a punt de començar. Escorcollarem cada escena, atents a si els figurants mostren algun gest sospitós mentre ens expliquen les bondats del règim. ¿Pot ser que el taxista que ens va rebre a l’aeroport aparegui de sobte com a cambrer de l’hotel? Massa evident. No els farà falta.

En tenen prou amb aquests còmplices involuntaris, aquests estrangers que viuen a Doha sense cap discriminació aparent, perquè són heterosexuals, i perquè les seves dones poden comprar en els centres comercials sense necessitat de posar-se el mocador. Perquè resulta que, en comparació, al país veí, Qatar és un règim dictatorial, sí, però només una miqueta.