Calidoscopi | Article de Julio Llamazares Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La pedra negra
Un no entén les reaccions de totes aquelles persones que reben amb recel els emigrants pobres o els que fugen dels conflictes bèl·lics sense mostrar cap compassió cap a ells.
En un preciós article publicat a ‘Abril’, el suplement de llibres d’aquest diari, l’escriptor grec establert a Suècia Theodor Kallifatides (recordin: ‘Una altra vida, encara’, ‘El asedio de Troya’, ‘Mares i fills’, ‘Timandra’...) reflexionava sobre la ‘morriña’, paraula que està escrita així, en gallec, en el títol de la seva última novel·la traduïda al castellà: ‘Amor y morriña’, i ho feia rememorant una vella expressió grega referida als emigrants que mai tornaven que diu: va tirar una pedra negra darrere d’ell. Als seus 84 anys, Kallifatides potser comença a pensar que ell és un d’aquests emigrants que mai tornen al seu país i la idea l’omple de ‘morriña’. Per això recorda Temístocles, aquell avantpassat seu del segle IV abans de Crist defensor d’Atenes contra l’Exèrcit persa, al qual va derrotar en la famosa batalla de Salamina, que, a l’exili, al final de la seva vida, quan se li va preguntar per si desitjava ser enterrat a Grècia, va exclamar: «En qualsevol lloc de la terra hi ha una tomba per a un home bo».
Entretots
Viure a l’estranger no és per a tothom, diu també un proverbi grec que Kallifatides recorda al seu article i la seva sentència xoca amb la gran quantitat de persones al món que avui es veuen obligades a viure lluny dels seus països. Per la pobresa, les guerres o altres raons avui es compten per milions les persones que es veuen obligades a emigrar i a emportar-se aquesta pedra negra que és l’estranyament de la pàtria. Als que ho han experimentat no és necessari explicar-los el que significa això i els que no ho han viscut en tindran prou d’imaginar el que és viure lluny d’on un va néixer per necessitat o per obligació, no pel mateix desig. Per això un no entén les reaccions de totes aquelles persones que reben amb recel els emigrants pobres o els que fugen dels conflictes bèl·lics sense mostrar cap compassió cap a ells. Ja no dic la dels qui directament s’oposen a rebre’ls i els culpen de tots els mals imaginables, com si ja abans d’arribar haguessin delinquit. Que els drets humans, fins i tot l’Evangeli que molts dels primers diuen obeir, recullin entre els seus manaments l’hospitalitat amb el pobre i amb el perseguit sembla que no els competeix, al revés. Quan un defensa el seu benestar, ni els drets humans ni la religió existeixen, segons sembla.
Un dels principals problemes a què s’enfronta la humanitat en aquest moment és la gran quantitat de desplaçaments humans que es produeixen arreu del món i la causa última dels quals són les grans diferències econòmiques existents entre uns continents i els altres, fins i tot, dins seu, entre els diferents països. En els temps de la globalització, quan tothom sap el que passa a l’altra punta del planeta, és impossible pensar que els qui viuen en la misèria continuen fent-ho en comptes d’emigrar cap als països rics a la recerca d’una millor fortuna i passa el mateix amb els que pateixen règims totalitaris o guerra i persecució. Pretendre que no s’acostin a nosaltres és creure que al món se li poden posar portes, a més d’una mostra d’insolidaritat amb els que ja tenen la desgràcia d’arrossegar la pedra negra de l’emigració, aquesta pedra el pes de la qual augmenta amb el rebuig dels qui els menyspreen, que cada vegada són més, pel que sembla. El proverbi grec que viure a l’estranger no és per a tothom que evocava Kallifatides al seu article és avui més cert que mai.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
