Mira a les escombraries

A sota de casa hi ha un parell de contenidors d’escombraries. No són cap meravella, sincerament. T’hi creues al sortir de l’edifici i no penses: «Grandiosos, magnífics, dues obres mestres, no hi ha cap dubte». No, això, no. La panacea és una altra cosa. Al veure’ls allà plantats, de vegades plens, el pensament discorre per cursos diferents. De fet, el dia que ens vam mudar al nou pis i ens vam adonar que hi eren, vam pressentir que ens podrien amargar l’existència. Personalment, no m’agrada ser optimista, per a això, a més, cal pensar en el futur, tenir expectatives, distreure’s del que estàs fent ara mateix. Per sort, no és el que va acabar passant. Convivim amablement. Els dies que estan plens i fan pudor, i claven al carrer un cop de lletjor, es compensen amb moments puntuals en què les escombraries voregen la genialitat, quan algú al veïnat es desprèn d’un llit amb la forma dels seus amos de tant dormir en la mateixa posició, d’un llum, d’un fax.

Algunes nits, quan abaixo les persianes, em distrec espiant el carrer amb l’esperança de trobar als contenidors un colofó perfecte al dia. Tot perquè fa un mes, al sortir a tirar caixes, cap a les onze, vaig descobrir un armari d’una sola porta, vellíssim, bastant sinistre. Al pany hi havia una clau adornada amb un pompó. Els pompons em semblen sempre un petit cim de la ridiculesa humana. Em vaig rendir a la temptació de girar la clau i obrir la porta, i a l’interior vaig descobrir penjat un jaquetó d’astracan gastadíssim. Semblava viu, tanmateix, com si l’amo estigués a punt de baixar, posar-se’l i sortir a divertir-se amb un altre fantasma. Ara em penedeixo de no haver-me’l emprovat. Em vaig conformar a escorcollar-ne les butxaques. Estaven buides, cosa que em va sumir, no sé per què, en una gran melancolia. Suposo que anhelava descobrir alguna cosa, encara que fos insignificant, potser un resguard de la tintoreria, una vella entrada de cine, una cinta dels cabells, un bolígraf gastat, el que sigui que impedís que la història de l’astracan s’acabés allà, a les escombraries. En poques ocasions, al cap i a la fi, la vida reserva a algunes coses inesperades segones parts.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Fa anys, un amic d’un amic va sortir a fer esport i, quan estava a cinc o sis quilòmetres de casa seva, es va aturar en sec al distingir un enorme tros de fusta recolzat en un contenidor d’escombraries. No acabava de creure el que veia. Allò no era un tros de fusta qualsevol. ¡Era el seu escriptori! Al seu dia, el seu pare l’havia dissenyat i muntat per a ell. Al deixar l’anterior apartament, però, el va vendre a la propietària d’una fleca pròxima, a la qual havia parlat del moble, i li va encantar. Al pis on es mudava no hi havia lloc per a l’escriptori ni li semblava que encaixés amb l’estil de la nova vivenda. Veure’l abandonat d’aquella manera, després de tant temps, va ser «com llegir al diari l’esquela d’un conegut que feia molt que no veia i al qual tampoc trucava». Després de fer-li una foto, va continuar la seva carrera.