L’enèsima última oportunitat

La Conferència Mundial sobre el Canvi Climàtic COP27 que es desenvoluparà del 6 al 18 de novembre a Sharm al-Sheikh (Egipte) es presenta, de nou, com la cimera de l’última oportunitat per frenar el ritme d’escalfament del planeta i evitar un canvi climàtic catastròfic per a tots els éssers vius. Els últims informes indiquen que s’està produint una acceleració de l’augment de la temperatura. El canvi climàtic és clarament perceptible en l’acumulació de sequeres i canícules rècord, d’inundacions devastadores i d’extrems climàtics cada vegada més pronunciats. La temperatura a Europa ha pujat el doble de la mitjana mundial i ja és uns 2,2 graus centígrads superior a la de l’època preindustrial, i supera àmpliament l’objectiu d’1,5 graus fixat dels acords de la cimera de París del 2015, segons el Centre Europeu de Previsions Meteorològiques a Mitjà Termini.

En cas de no canviar el rumb, es produirà una pujada catastròfica de la temperatura global del planeta de 2,8 graus cap a final de segle, segons l’informe de les Nacions Unides sobre la Bretxa d’Emissions 2022 del 27 d’octubre. L’execució dels compromisos adquirits –que no es compleixen– únicament permetria frenar la pujada de la temperatura en el millor dels casos a 2,4-2,6 graus, avisa l’informe. Per aconseguir que l’augment de la temperatura no superi els 2 graus i s’acosti a l’objectiu d’1,5 graus caldria reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle un 45% addicional al ja previst d’aquí al 2030, conclou l’informe de l’ONU. Europa contribueix a empitjorar la situació amb el tancament anticipat en els últims anys de centrals nuclears (Alemanya, Bèlgica) i l’augment de la producció d’electricitat amb carbó, gran emissor de gasos amb efecte hivernacle.  

Malgrat la gravetat de la situació, la cimera de Sharm al-Sheikh pot convertir-se en una oportunitat perduda. L’acumulació de tensions geopolítiques i de crisis de tot tipus (energètica, alimentària, inflació, pujada tipus d’interès) creen un entorn que obstaculitza la cooperació internacional i l’assumpció de nous compromisos més ambiciosos. Les promeses d’ajuda climàtica incomplertes per part dels països desenvolupats i la mesquineria occidental cap als països en desenvolupament amb les vacunes per a la covid-19 han accentuat la fractura nord-sud. La guerra d’Ucraïna ha deixat patent la divisió entre Occident i una part del món que rebutja aplicar sancions contra Rússia. La política dels Estats Units per intentar frenar el desenvolupament econòmic i tecnològic de la Xina dificulta la cooperació entre els dos contaminants mundials més grans, mentre que a l’Àfrica, que només genera el 3% de les emissions mundials, se li exigeixen sacrificis energètics que bloquegen el seu desenvolupament en plena explosió demogràfica.

La transformació energètica mundial partint dels actuals i insuficients compromisos de reducció d’emissions de gasos requereix inversions estimades per l’Agència Internacional de l’Energia en tres bilions de dòlars anuals addicionals d’aquí al 2030 (el 3% del PIB mundial), l’origen i finançament del qual continuen sent nebulosos. La dràstica i inacabada pujada dels tipus d’interès ha disparat el cost d’aquestes inversions, obstaculitza assumir compromisos climàtics addicionals i requereix la implicació massiva de Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.