El fusible francoalemany

De Gaulle havia tornat al poder amb la crisi d’Algèria; Adenauer duia més d’una dècada a la cancelleria. Van coincidir en no poques coses: a l’OTAN li faltava consistència, la relació francoalemanya servia per l’Europa dels sis, els britànics estaven arruïnats per la guerra, l’amenaça soviètica angoixava, els nord-americans eren molt juvenils i, sobretot, el retrobament francoalemany urgia. Concretar no seria tan fàcil. Poc apreciats per De Gaulle, s’havien fet passos previs –la declaració Schuman, la comunitat del carbó i de l’acer– tot i que fallava, com ara, la defensa comuna europea. Els tractats –deia De Gaulle–- són com les noies joves i les roses: duren el que duren. 

Després, l'any 1963, aquells dos grans condestables van signar el Tractat de l’Elisi i es van abraçar. S'acabaven llargues dècades d’hostilitat permanent i guerra atroç. Venien temps d’horitzons amb ambició, de pragmatisme i de generositat calibrada: no es podia demanar més. Més de mig segle després, no és una novetat sinó una tradició comunitària que, de tant en tant, saltin els ploms de l’eix francoalemany. Schroeder i Chirac van tenir moments d’elevada susceptibilitat. Coneguts com l’estranya parella dels 'Merkozy', Angela Merkel i Sarkozy, van viure un idil·li polític amb desenganys i mals humors. Ara hi ha fricció entre Macron i Scholz, tant per Rússia com, potser més a fons, per la Xina. Macron ha parlat de mort cerebral de l’OTAN i el disgusta que Alemanya s’acosti a Jinping; Scholz no confia tant en París com Merkel i veu una Unió Europea que desplaçant-se cap a l’Est. La crisi energètica els distancia. En qualsevol cas, no són destins excloents.  

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ja fa dècades que enterrem l’eix francoalemany però, en realitat, va adaptant-se com pot a les noves circumstàncies i a greus imprevistos com Ucraïna. Encara així, tal vegadar és que els nous temps de la Unió Europea no són per regular i reglamentar més sinó per adquirir pes geopolític, poder energètic, fronteres segures, integrar sòlidament els països de l’Est i evitar com sigui que les poblacions europees se sentin desprotegides, fora de casa, laboralment precàries.

¿Resisteix l'eix francoalemany? Espanya, en temps d'Aznar, es va sentir incòmoda amb la prepotència Paris-Berlín i això va reafirmar la relació alternativa amb el govern de Tony Blair. Amb les successives ampliacions, sots i crisis, de l'euro al Brexit, la Unió Europea evoluciona com les espècies avançades. En realitat, ni De Gaulle i Adenauer podien fiar-se per complet l’un de l'altre. Així és la vida de les nacions, amb permís de Brussel·les.