CGPJ: ara ja tant fa

Tot el que es reprodueix al paràgraf anterior és tan brutal que sorprèn que els responsables polítics en general no s’hagin preocupat el més mínim d’amagar una mica, una mica almenys, aquesta agressió a la divisió de poders. Almenys, en ocasions anteriors, l’‘intercanvi de cromos’ va ser escènicament una mica més decorós, però ara el desvergonyiment sembla no preocupar, en el fons, ningú. El desvergonyiment s’ha normalitzat després de gairebé quatre dècades jugant al mateix.

Ara ja és tard. Facin el que facin, ningú podrà creure mai més que el CGPJ és aquesta «autoritat independent» que desitja ingènuament el Consell d’Europa –entre altres organitzacions internacionals– per ocupar-se dels assumptes que més poden inquietar la independència dels jutges. Ja ningú confiarà que el CGPJ no està o no estarà profundament polititzat. Tampoc si Congrés i Senat procedeixen per fi a la massa esbombada reforma que permeti que els jutges elegeixin, almenys majoritàriament, els integrants d’aquesta autoritat independent. I és que aquesta és una altra ingenuïtat de les més insistentment suggerides pel Consell d’Europa i per aquestes altres organitzacions internacionals. En un lloc on des de fa anys les destinacions judicials més importants depenen essencialment de les bones relacions humanes dels jutges amb els companys que ostenten càrrecs superiors, i on a més aquests mateixos jutges s’agrupen en associacions que la premsa no dubta a qualificar ideològicament, pensar que aquestes eleccions entre jutges i per a jutges no es polititzaran també suposa simplement estar somiant despert. Les associacions, sigui com sigui, dominaran el procés electoral arrossegant la majoria del vot, per la qual cosa serà servit el biaix polític dels candidats finalment elegits.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Haurien de revisar alguns dels seus postulats les organitzacions internacionals que s’ocupen d’establir els estàndards democràtics de la justícia, formulats per a països i situacions massa diferents entre si. No existeix la pedra filosofal de la independència judicial, però el que sí que coneixem ja molt bé són els actors i factors que la inquieten. És en aquests que cal fixar-se, és a dir, en les forces polítiques amb perspectives de Govern i en els poders econòmics, així com en els temes que afecten directament a la seva respectiva butxaca i en la responsabilitat penal dels seus integrants. És insensat per a la democràcia posa’ls-hi tan senzill perquè potencialment puguin manipular la justícia a la seva conveniència.

Abans va ser el Tribunal Constitucional, amb sentències absolutament esbiaixades en contra de l’actual Govern central. Des de fa quatre anys és el vodevil de la renovació del CGPJ. Són dues institucions clau per a la confiança ciutadana en la justícia que s’han aconseguit perjudicar irreparablement a ulls de la ciutadania. Ja se sap que una reforma constitucional no és possible, perquè qui ara «controla des de darrere» no vol canvis per no perdre el seu poder. Però algun dia caldrà plantejar-se que els sistemes polítics no duren per sempre i que cal reformar-los per cuidar-los. Lamento dir-ho, però malgrat l’abnegació de molts jutges, la imatge ciutadana de la justícia és lamentable. Només una reforma constitucional creïble de la justícia, amb paràmetres democràtics i mecanismes de prevenció de la corrupció, aconseguirà tornar als ciutadans la confiança en aquells que van ser pensats per ser allà quan tot falla: els jutges.