Enuig i reconciliació

–«Doncs serien el tono o la noto, segons la combinació que prefereixis» –respon ella.

El tono o la noto, repeteixo dintre meu, sorprès de la quantitat de combinacions que admeten les paraules.

–«¿Però per què he de ser jo el tot i tu el no-res»? –pregunta ara la noia.

–«Perquè és així» –respon ell. «Perquè tu ho omples tot i jo no soc capaç d’omplir res».

–«Això és una expressió de l’amor romàntic» –diu ella–, o sigui, de l’amor tòxic. Ser el tot implica massa responsabilitats. Significa que em col·loques en un lloc irreal, que m’idealitzes, i ja sabem el que ve després de la idealització. Prefereixo ser el no-res i que tu siguis el tot.

–«Jo no sé ser el tot» –es defensa ell.

–«Doncs jo tampoc sé ser el no-res» –diu ella.

Després, s’enfonsen en un silenci hostil del qual cap dels dos, em sembla a mi, sap escapar. Ella obre un llibre de química i diu que ha de repassar. Ell assegura que té un examen i treu de la cartera uns apunts que fingeix llegir.

Poca estona després, sona el mòbil d’ella. L’agafa, intercanvia quatre paraules amb la persona que truca i penja. Després torna al seu nòvio:

–«Era la meva mare. Que on soc, que on vaig, que si fa fred...»

–«Es preocupa per tu» –aventura ell.

–«La meva mare, en la relació amb el meu pare, va ser el tot i ja veus com van acabar» –exposa ella.

–«No t’amoïnis» –intervé el jove en to conciliador–, «que per a mi, des d’ara, ets el no-res».

–«Home, tampoc és que em convenci ser el no-res».

–«Posem que ets la tono» –suggereix ell.

–«D'acord, i tu el noto».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

–«D’acord».

I surten del vagó fent-se un petó.