L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
D’ocells, gàbies i altres pèrdues
Cansament i incertesa. Els grafiters capten l’esperit de l’època
Pit-rojos, mosquiters i altres aus recollides en una mateixa setmana després de col·lisionar amb el Museu Blau i altres edificis del Fòrum de Barcelona. /
En un dels carrerons del Raval, on abunden els grafitis i murals, algú ha enganxat sobre la llinda d’una contraporta l’última de les seves creacions artístiques: es tracta d’una cara de paper, de color groc pàl·lid, cerúlia, un rostre exhaust, amb la llengua fora i els ulls tancats –dues ics, com els ninots dels còmics quan reben una patacada al cap–. La llegenda de l’entrepà diu: «Estic mort però tinc feina».
Res com l’art urbà per detectar la temperatura exacta del ‘zeitgeist’, l’esperit de l’època.
Matinar
Primera hora de la tarda. Ple d’ànimes l’autobús H-12, que cobreix la línia Gornal-Besòs / Verneda. Dues dones –semblen mare i filla– xerren. La gran, asseguda; la més jove, agafada a la barra:
—Demà he d’aixecar-me a les cinc –diu la presumpta mare.
—Mitja hora menys de son.
—Doncs sí.
—¿I et compensa? –pregunta la noia.
—No ho sé... Encara m’hi he d’acostumar. El terra de la ‘gàbia’ està bé, però són molts despatxos. Començo per la planta zero i vaig pujant.
Un pit-roig
M’aixeco aviat. Obro el balcó i, a terra, al costat del test del ficus, hi ha un ocell mort. No hi ha sang ni tripes ni torsions estranyes a les ales ni les deformitats fastigoses a les potes que de vegades presenten els coloms urbans. No és un pardal ni una merla; fins aquí arribo. Semblaria adormit si no fos perquè els ocells no s’estiren a dormir, sinó que descansen drets, sobre la branca o el pal de la gàbia. Ho sé perquè el meu pare havia criat caderneres fa molt temps. Dormen drets, com els delinqüents, preparats per sortir fugint a la primera. De natural supersticiós, el cap em bull en un ‘totum revolutum’ en què conviuen Hitchcock, Tippi Hedren, Daphne du Maurier, les gavines cabrones i els àugurs de l’antiga Roma. ¿Serà un mal presagi? Ai, Déu meu. M’he de sobreposar al fàstic, tot i que no és exactament això, sinó una barreja de repulsió i extrema tendresa, com la que desperta el monstre de Frankenstein. Em col·loco els guants de fregar, agafo dos fulls de diari com a sudari i el llenço a les escombraries, el seu improvisat taüt.
Entretots
Les fotos a Google confirmen que es tracta d’un pit-roig (el pitet de plomes ataronjades constituïa una bona pista). És un ocell de tardor, que per aquestes dates sol migrar cap al sud (cada cop menys). No tenia mal aspecte ni semblava vell. Potser es va perdre de la bandada, quedant-se enrere, i va caure esllomat al balcó, a deixar-se morir adormit.
‘Lavorare stanca’, deia el poeta. Només viure ja cansa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
