La reforma de l’Eixample: avui tots volem ser Ildefons Cerdà

Fa anys vam considerar adequat reformar alguns carrers de l’Eixample per augmentar els espais per a vianants atesa la manca de zones verdes en relació amb la resta de Barcelona. L’Eixample va ser objecte d’operacions per aconseguir aquell objectiu. Recordem les de l’avinguda de Mistral, la plaça i la Rambla de Catalunya, l’avinguda de Roma, Enric Granados, els passejos de Lluís Companys i de Sant Joan; aquestes, conjuntament amb les illes per a vianants als centres històrics, van ser ben acceptades per la ciutadania. Sovint, l’anunci de les reformes generava l’oposició de comerciants o del RACC, que les interpretava com un atac contra el cotxe privat. Malgrat això, la ciutat recuperava amb normalitat espais de relació, després d’anys de densificació i d’afany de plusvàlues immobiliàries.

Per això, sorprèn l’oposició d’alguns col·lectius situant la recuperació de l’ús públic com un atemptat a l’estructura general del pla Cerdà. Afirmant que els projectes pretenen «liquidar, fins i tot demolir físicament, l’estructura dissenyada en el seu dia per Ildefons Cerdà».

És paradoxal reivindicar l’estructura del pla Cerdà després d’anys d’adulteració sistemàtica, de la pèrdua d’un miler d’hectàrees de zona verda o de quadruplicar la seva densitat inicial. Tot amb una política urbanística que afectava l’activitat a partir de continus canvis d’ús de residencial a terciari, l’esbocinament de les tipologies, la densificació, la supressió de zones verdes o d’equipaments.

Reivindiquem Cerdà però oblidem la seva voluntat higienista, d’assegurar la igualtat d’accés a l’espai lliure i d’augmentar l’esperança de vida de la població. Aquest va ser l’element estructural del pla Cerdà, per sobre del model circulatori. No és creïble que Cerdà s’oposés avui a la recuperació de l’espai públic tot i que sigui convertint en passejos el que fins ara es dedicava als vehicles.

La preocupació per l’estructura urbana de l’Eixample és lògica atès el seu atractiu per als operadors econòmics. És clar que aquest fet afecta la vida a l’Eixample i que s’evidencia per la voracitat dels fons d’inversió, els allotjaments turístics, la permissivitat per llogar habitacions com a habitacles germen de pensions clandestines. Per tant, el substantiu de l’estructura urbana és assegurar un nivell de qualitat de vida acceptable, preservant la vivenda i apostant per un turisme i un oci que deixi de ser causa del malson i d’afectar la salut dels ciutadans.

El que s’ha dit justifica la conveniència de recuperar l’espai públic, però això no vol dir que no ens sembli útil considerar la part de responsabilitat dels gestors municipals en relació amb els malentesos que el tema ha provocat. D’entrada, cal fer notar l’afany de significació urbanística a partir de la instrumentalització de la teoria de les superilles, despullant-la del seu contingut per convertir-la en un mer model circulatori i en eslògan publicitari de tot allò que es fa a la ciutat.

Aquesta simplificació contradiu la seva pròpia essència, ja que obvia el seu caràcter obert, genèric i reflexiu, amb l’horitzó de buscar una ciutat sostenible. Del valor de les activitats i de la interconnexió social, de la compacitat, de la biodiversitat, la complexitat i la barreja social, de l’eficiència energètica i del compromís mediambiental. La seva visió holística oferia un bon nombre d’indicadors que preparava les ciutats per afrontar els reptes mediambientals del nostre temps. Un instrument de plantejament útil, tant des del punt de vista programàtic, quan es tracta de nous assentaments, com d’anàlisi, quan defineix estratègies en ciutats consolidades.

Notícies relacionades

L’Eixample corona la seva primera ‘Illa Eficient’..., en queden 419

Així serà (o aquesta és la idea) la Barcelona metropolitana del 2050

Atesa la proximitat de les eleccions, l’eslògan ‘superilles Barcelona’ encapçala totes les actuacions sense que ningú no s’expliqui el seu significat. Fins i tot en aquelles que són contràries a la mateixa teoria, com la solució finalment adoptada per al carrer de Pi i Margall, i com podria ser la que es decideixi per a la ronda de Sant Antoni.

Aquesta simplificació exclou les possibilitats derivades d’un plantejament global de cara a un futur sostenible en assumptes lligats a l’ecosistema, com l’eficiència energètica, el cicle de l’aigua, la materialitat de la urbanització, la biodiversitat o la continuïtat biològica urbana. La discussió d’aquestes qüestions i d’altres, des de postures científiques i professionals, permetria superar l’etapa actual de definicions genèriques, ben intencionades, que sovint acompanyen el mer activisme.