Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Joan Carles I, un trastorn

El rei emèrit hauria d’adoptar un perfil discret que pugui ser considerat, a falta de correctiu judicial, almenys com un mínim acte de contrició

3
Es llegeix en minuts
Joan Carles I, un trastorn

MARCO BERTORELLO / AFP

La presència del rei emèrit al funeral d’Isabel II, incòmodament pròxim alsReis per designament del protocol britànic, ha posat de nou de manifest, com va ocórrer en un context menys solemne amb la seva participació a les regates de Sanxenxo, fins a quin punt Joan Carles I constitueix un trastorn per a la imatge de la monarquia espanyola i per a la normalitat institucional del país. Per molt que s’assegués al costat dels Reis com a conseqüència d’una decisió aliena a la Casa Reial espanyola, el fet que fos la primera vegada que coincidia amb el seu fill en un acte oficial, des del funeral per la infanta Pilar el 2020, ha enfosquit la participació de Felip VI i la reina Letícia a la cerimònia de Westminster. I ha conduït a interpretacions sobre cada gest i mirada dels quatre implicats en la tensa escena. Des que va marxar a Abu Dhabi, després que es coneguessin les irregularitats que havia comès en diversos àmbits de la seva vida pública i privada, Joan Carles constitueix una font permanent de pertorbació. I mentre segueixi en els llimbs jurídics i institucionals en els quals es troba, tot el que faci, i fins i tot el que no faci, continuarà afectant la imatge i la credibilitat d’Espanya al món. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’ambigüitat de la seva posició institucional i jurídica –està pendent d’una demanda per assetjament al Regne Unit formulada per Corinna Larsen que afegia morbo al seu viatge– constitueix un maldecap per a la monarquia. Així va ser quan va pretendre tornar, i fins i tot residir, a la Zarzuela, al ser arxivades algunes de les causes que se li imputaven per haver prescrit o haver ocorregut durant períodes en què quedava protegit per la seva inviolabilitat. Quan el seu fill el rei Felip VI li va deixar clar que la normalització de la seva figura hagués produït un mal irreparable a la institució, va acceptar seguir a Abu Dhabi, però a continuació va acudir a Galícia per fer-se un bany de masses preparat per antics amics. Després de l’entrevista privada que va mantenir amb el seu fill a la Zarzuela, al terme de les regates de Sanxenxo, semblava haver entès el missatge: la seva actuació per lliure suposa un dels principals obstacles que té la monarquia espanyola per consolidar-se. És cert que la seva presència a Londres s’ha d’enquadrar dins de les relacions familiars que existeixen entre els Borbons i la casa de Windsor, però ell podia haver declinat la invitació, o haver suggerit una ubicació diferent dins de la catedral. Més difícil ho tenia el rei Felip, que ha d’atendre la sensibilitat d’una part de la societat espanyola i l’intent de la dreta política de reivindicar el retorn de l’emèrit intentant equiparar el fet que les seves actuacions no hagin sigut jutjades amb què el monarca hagi quedat net de tota culpa. Un equívoc que s’hagués evitat si Joan Carles hagués retut comptes davant la justícia, o almenys si la Corona hagués emès una valoració molt més inequívoca sobre l’actuació present i passada de l’antic cap d’Estat.

Aquesta situació és insostenible. En els temps agitats que vivim, Felip VI necessita una tranquil·litat que no li permeten les actuacions incontrolables del seu pare. Joan Carles, que va jugar un paper globalment positiu en la transició espanyola, va fer malbé bona part del seu crèdit durant els últims anys del seu mandat. El fet formarà part de la seva biografia, però si vol fer un últim servei a la monarquia i al país, li convé adoptar un perfil discret, allunyat de tota activitat institucional en la qual estigui involucrat el seu fill, el Rei, i que pugui ser considerat, a falta de l’assumpció de responsabilitats penals, almenys com un mínim acte de contrició.