Delictes sexuals perpetrats per menors: ¿on queda l’educació sexual?

Sovint ens remetem a la pornografia per explicar per què s’està produint aquest increment de les violències sexuals i, en concret, les que són perpetrades per menors. Hi ha tres factors associats a la pornografia que, segons la meva opinió, tenen una relació directa amb aquest fet. Tots són rellevants, però voldré acabar amb aquell en què podem intervenir i transformar amb un impacte més important i que ens interpel·la més.

En primer lloc, l’accés –amb molts matisos– universal als dispositius electrònics i a la xarxa fa que els intents de control sobre l’accés a la pornografia basats en estratègies del segle passat siguin totalment inútils i sovint ens mostrin com a interlocutors no vàlids davant els adolescents. Per exemple, limitar la pornografia a les televisions o la compra de revistes pornogràfiques a menors és absurd, tenint en compte que no són els mitjans que utilitzen quotidianament; però sovint, també és inútil utilitzar mecanismes de ‘control dels pares’ als dispositius electrònics excepte en el cas que coneguem tots els amics (sobretot) i amigues del fill/a i sapiguem que totes les famílies faran exactament el mateix control que nosaltres. Poden mirar altres ordinadors, altres mòbils, etc. En canvi, potser caldria posar-se una mica més forts en la regulació de continguts a internet (i no només sobre pornografia).

Notícies relacionades

L’escola es replanteja la manera d’impartir educació sexual

Dir-se Terricabras

En segon lloc, el tipus de pornografia que veuen/veiem; en definitiva la que es produeix majoritàriament. Soc de l’opinió que, si bé és necessari regular l’edat d’inici a l’accés a la pornografia també és necessari integrar-la com una pràctica sexual més en joves (que no nens) i persones adultes. No hauria de ser alguna cosa a amagar. Tanmateix, el problema és el seu contingut; perquè el negoci creixent de la pornografia ho sigui s’ha potenciat una pornografia que violenta les dones i persones dissidents de gènere, que està en gran part basada en la dominació i el poder i que alimenta el ritu de pas dels nens/nois a una masculinitat adulta heteronormativa, patriarcal i violenta. Quan invalidem la pornografia com a pràctica sexual i deixem de diferenciar la pràctica global del contingut concret abonem al terreny perquè resulti una pràctica ‘clandestina’ i vista com a ‘perversa’ limitem la llibertat sexual i no permet parlar-ne obertament. Per això, em sembla important treballar per estimular una pornografia que construeixi els imaginaris del desig i l’excitació sexual des d’una posició respectuosa, sense tabús, que no objectivitzi.

Aquesta qüestió ens porta al tercer factor que considero primordial. L’educació sexual obligatòria des de la primera infància fins a l’escola i recomanada per tots els agents educatius que interactuen amb la infància i l’adolescència. Adequada a cada franja d’edat. No hauria de ser un tema a debatre. La demagògia perversa dels partits de dretes, que s’escandalitzen perquè els nens i adolescents rebin educació sexual a l’escola, no fa més que alimentar una tendència social que confon sexualitat amb violència sexual. És una trampa mortal confondre l’abstinència sexual amb la prevenció de la violència sexual (com proposa la dreta). La sexualitat és una part important de l’ésser humà. Entendre-ho així i aprendre’n des del respecte i l’empatia és el primer pas per neutralitzar la influència de la pornografia com a agent educador majoritari (com està passant ara). Ara bé, el que realment seria un canvi radical aniria orientat que l’educació sexual despertés també un pensament crític cap al visionament de pornografia. Analitzar explícitament: què és violència i què no ho és. ¿Què està consensuat i què no? ¿Qui escull el paper que juga en la relació sexual i qui no? ¿A qui li agrada una determinada pràctica i a qui no? Sense tabús. Per aprendre a identificar la diferència entre sexualitat i violència sexual. Ara bé, per mirar el tema de cara cal valentia adulta, molta. I aprendre a escoltar coses que potser no ens agradaria escoltar.