Error del sistema | Per Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Diada negra
Burxar de manera artificiosa en la confrontació, alimentar-la des de la humiliació o utilitzar-la per justificar el que hauria de ser censurat només enquista el desacord
Havia de ser negra. Enrere queden els anys de l’alegria. Aquells quan es «feia república» i s’anunciava un nou Estat d’Europa. Cada Diada del procés aglutinava centenars de milers de persones. Unes manifestacions que, de tan massives i de tan massivament encoratjades i celebrades per institucions i mitjans públics catalans, semblaven de tothom. Però no ho eren. I entre aquesta ficció de la totalitat i la realitat de la parcialitat es va anar gestant l’esquerda que està devorant el procés.Que el president Aragonès s’esborri de la cita d’aquest any és comprensible. Ni té per què acudir a una concentració convocada per una entitat privada ni està obligat a situar-se a la diana de les crítiques. Que l’hi diguin al president Montilla, quan va encapçalar la marxa contra la sentència de l’Estatut: va recollir esbroncades i un intent d’agressió. Mala cosa mostrar debilitat. Allò de a l’arbre caigut tothom hi fa llenya... No, Aragonès no hi està obligat, però la seva negativa s’endinsa en la fallida. Mala notícia per als qui van creure en la totalitat del moviment. També cert reconeixement per als qui sempre van saber que en aquests carrers no hi havia tothom.
El procés va aglutinar sensibilitats molt diferents. Des d’aquells que el van considerar una manera de subvertir el sistema i aconseguir una societat més justa fins als nacionalistes més sectaris. L’allau humana i cultural que va generar li va donar una pàtina d’alegria i esperança. Però per als qui no combregaven amb l’ideal independentista (o, senzillament, creien que en plena crisi econòmica hi havia altres prioritats), l’exclusió era evident. No és que sentissin tristesa o ressentiment per no ser convidats a la festa, és que la celebració s’estava produint a la seva pròpia casa. Ells l’observaven des de la finestra.
Entretots
La impossibilitat de complir les promeses il·lusòries va anar enfosquint el moviment. Bona part ha anat abandonant les tesis més quimèriques. Mentre que els intransigents, agafats a la «puresa» dels seus ideals, se senten legitimats per continuar envaint cases alienes. I ara, ¿què fem? No és una pregunta retòrica, en la seva resposta ens juguem la fortalesa de Catalunya. El mal d’uns al perdre la seva aposta no és més important que el dels que es van sentir menyspreats. Burxar de manera artificiosa en la confrontació, alimentar-la des de la humiliació o utilitzar-la per justificar el que hauria de ser censurat només enquista el desacord. Sí, aquest any la samarreta és negra. Llàstima que no sigui per la defunció del sectarisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.