Una Diada d’infart per a Aragonès

«Així no podem seguir», ha advertit Jordi Turull, arrufant les celles per convèncer la parròquia que ara va de debò i que està en línia amb el líder de Waterloo. Els antics convergents li donen al Govern un mes. ¿Per què un mes? Saben que quatre setmanes no són suficients per canviar la política catalana, però sí que ho són per intentar acorralar Aragonès. Durant aquest mes, el president de la Generalitat haurà d’acudir a un debat de política general marcat per l’ultimàtum. Haurà de participar en els actes del cinquè aniversari de l’1 d’octubre, sota acusacions de no haver respectat el mandat independentista. Abans haurà de baixar al carrer, per a la Diada, on l’esperaran els seguidors de Puigdemont, els que creuen que Laura Borràs ha de continuar com a presidenta del Parlament després de la clatellada que una comissió de l’ONU ha propiciat al jutge Llarena, i tots aquells que pensen que els partits són els culpables que Catalunya encara no sigui encara una república independent.   

Així estan les coses a Catalunya. Amb el govern paralitzat, i els de Puigdemont pregant a Sant Bernat Calbó, que era bisbe de Vic i va ser santificat per aclamació, perquè tornin els temps de l’abans. Fan bé els d’Esquerra a no prendre’s gaire seriosament l’expresident quan carrega al considerar vergonyós el seu suport al decret llei d’estalvi energètic. O quan insinua, a través d’aquest organisme fantasma que és el Consell per la República, que caldria tornar a ocupar els col·legis electorals a les portes de l’1-O.

L’únic que els ha de preocupar és la manifestació de la Diada. Amb un independentisme encongit i radicalitzat, poden passar una mala estona. D’això es tracta. De demostrar que Esquerra no està amb el carrer, tot i que aquesta ja no sigui la Meridiana dels temps de glòria. Tranquil, Aragonès. Un mes s’acaba aviat. Després tornarà la vida de cada dia, amb els problemes de veritat. Els d’una tardor en què el personal estarà més pendent dels preus que de la república. En aquestes condicions, fer caure el Govern seria una insensatesa de la qual Junts no trauria cap rèdit.

No crec que Turull estigui gaire còmode amb tanta agitació. Les seves preocupacions són diferents de les de Puigdemont. El seu temps és un altre. Per a ell, l’ultimàtum, el debat de política general i la Diada tenen un destinatari: els votants independentistes que hauran d’escollir, en les municipals de maig, entre Junts, Esquerra, la CUP o l’abstenció. Amb l’estratègia del «com pitjor millor» que defensa Puigdemont no es pot acudir a unes eleccions com aquestes, que són, per definició, el regne del concret. Començant per Barcelona, on Xavier Trias, o qui sigui el candidat de Junts, no té cap possibilitat d’enfrontar-se a Ada Colau amb un programa de trenca i esquinça.

D’agitació, la justa

Per a Turull, d’agitació, la justa. Aquella que va bé a qualsevol candidat del seu partit per acusar el competidor d’Esquerra de vendre la seva ànima al diable. Res de fugides cap endavant, per molt que a Puigdemont li vagi malament als tribunals de la UE. L’expresident passa els dies al telèfon, preparant preguntes sobre el cas Pegasus per al Parlament Europeu, o publicant tuits ocurrents sobre l’estat deplorable d’alguns tancs de l’Exèrcit espanyol. Turull té una altra agenda. Aixecar la moral d’una tropa que no té ànims ni per reposar les estelades descolorides per la sequera. Mentre l’un viu a la bombolla de l’1-O, l’altre sap que, fora del poder, passarien molt de fred.

Notícies relacionades

ERC no fa cas de la pressió de Junts i el Parlament manté la suspensió a Borràs

De la tensa Diada a unes municipals sense treva: els 7 exàmens del curs polític a Catalunya

Sobretot, durant el pròxim hivern, quan la cosa no estarà per a ximpleries ni ocurrències. Els hiverns de Waterloo són encara més desagradables, però no sembla que Puigdemont tingui problemes de pressupost per pagar la calefacció. Es pot permetre carregar cada dia contra el govern de Sánchez amb el to vitriòlic que el caracteritza, fins i tot sabent el que ve. Una opció que per a Turull i els convergents aferrats al poder seria suïcida. Allà hi ha la pujada discreta, però contínua, de Salvador Illa, a les enquestes, per recordar-l’hi.