Patriòtics trencaclosques de Laura Borràs

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

03 de d’agost del 2022. 21:43

0 Comentaris

FERRAN NADEU

En la seva vida anterior, com a professora i conferenciant, Laura Borràs preparava les intervencions com un espectacle. Vull dir que bastia una xerrada que no era l’habitual exhibició de citacions i erudició, sinó que es convertia en una divulgació entusiasta, no exempta d’erudició i de citacions, això també. Hi havia defensors i detractors de la seva manera d’obrar, perquè, poliglota com és i coneixedora de la història de la literatura, era capaç de tramar un discurs alhora atractiu i dispers, saberut i caòtic. De vegades, acabava cantant fins i tot alguna ària d’òpera o (em sembla recordar) la cançó de Kate Winslet al ‘Hamlet’ de Kenneth Branagh. Tot i que és filla de l’1 d’Octubre, com ella mateixa ha recordat, també ho és de la seva vocació de professora de literatura. Potser és per això que Laura Borràs ha utilitzat Shakespeare, que coneix bé, per construir el relat amb què aquests dies ha mirat de justificar una actuació com a mínim dubtosa: la defensa personal atiada sota la bandera d’un bé superior col·lectiu, la megalomania que s’escuda en l’heroïcitat independentista. Abans de la decisió de la Mesa del Parlament i de la seva suspensió com a diputada i màxima autoritat de la Cambra (tot i que, com es va veure a Ripoll aquest cap de setmana, en un homenatge poètic, continua «fent de presidenta»), va pronunciar una frase històrica que té ressons de ‘Macbeth’: «Els que em vulguin morta m’hauran de matar i embrutar-se les mans. No sé si l’hauria pogut dir Lady Macbeth, que va decidir suïcidar-se (¡i no precisament per l’autonomia escocesa!) o el seu marit, mentre defensava el castell de Dunsinane davant l’atac dels arbres del bosc de Birnam. Ho haurien pogut fer tots dos, com també l’inici del seu llarg, dens, retòric, pausat i dramàtic pronunciament, una vegada ja havia sigut suspesa, podria ser una versió sui generis de l’eixelebrada (i falsa) defensa de Marc Antoni davant el cadàver de Juli Cèsar.