Article de Jordi Mercader Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Independentisme: La perniciosa normalitat esvalotada
Catalunya és un país fragmentat a consciència, molt més enllà de l’adscripció demoscòpica al sí o al no davant el desideràtum secessionista
La normalitat vigent està dominada per una perillosa deriva de cert independentisme i no se’n presumeix cap altra per algun temps. L’obsessió per la independència que no es va materialitzar (perquè no es podia materialitzar) segueix viva en amplis sectors del país que, ofuscats pel fracàs, han convertit l’acceptació del suposat manament de la història en vara de mesurar per a la catalanitat i el patriotisme dels altres, que provoca, naturalment, la santa indignació d’aquests. Primer, els assenyalats van ser els adversaris explícits del procés en les seves múltiples versions i, a continuació, també són denunciats com a desviacionistes els companys de moviment que no comparteixen la via sagrada sustentada pels purs. Aquesta situació converteix a Catalunya en un país fragmentat a consciència, molt més enllà de l’adscripció demoscòpica al sí o al no davant el desideràtum secessionista.
Les raons de l’actual normalitat esvalotada són conegudes. Des de la infundada accelerada de l’independentisme, que va aconsellar els seus adversaris a cavar profundes trinxeres; a la consistent capa de ressentiment deguda als excessos policials del Govern del PP; passant per la teranyina de mentides argumentals de difícil desconstrucció pels mateixos secessionistes; fins a arribar a la dificultat objectiva de crear les condicions polítiques per a una substancial transformació federal d’Espanya. És tanta la dificultat que, segons Pedro Sánchez, impedeix fins i tot forjar una majoria per modificar el delicte de sedició.
Els dos blocs monolítics mai no van existir. En tot cas, ara és una evidència que no n’hi ha. Les diferències i la intolerància que prodiguen els inicials integrants de cada bloc és perfectament comparable i igual d’irresponsable. En l’univers no-independentista, la triple dreta abomina la predisposició de socialistes i comuns de buscar punts de convivència, amb igual contundència que la dispensada entre les faccions sobiranistes per la seva relació amb el Govern que ens governa a tots, també a ells.
Entretots
Els esdeveniments protagonitzats per l’expresidenta del Parlament, pendents de resolució, i els que probablement viurem en els pròxims mesos (llengua i escola al TC), no ajuden a entreveure la normalitat que molts a Madrid donen per aflorada. Aquesta visió ha de ser un reflex voluntarista, tranquil·litzador per als qui tenen com a únic pla el retorn a la vigília en què Artur Mas va perdre el món de vista. Borràs busca forçar Junts a decidir-se entre abandonar el radicalisme a les seves mans o assumir la neoconvergència. El millor escenari per a ella és buscar la col·lisió amb ERC, calculant que en conseqüència es precipitaran combinacions polítiques ja assajades, esperançadores per a uns i justificadores per a d’altres del seu pessimisme apocalíptic, tant pel vessant independentista com per l’unitarista.
La sortida del laberint serà laboriosa i insatisfactòria per a alguns. La idea de la transversalitat s’hauria de formular en termes de creació d’una nova centralitat de supervivència nacional. No és realista pensar que els partidaris del xoc per arribar a la derrota absoluta dels contraris s’esvaniran per art de màgia o per uns resultats electorals decebedors com els anunciats pel CEO, ni tan sols per la formació d’un Govern autonòmic conciliador. En cas de no aconseguir-se, els agnòstics de cada campament, que n’hi ha, haurien d’anar pensant en un manual de supervivència a la Catalunya dividida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
