Guerra d’Ucraïna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Temors al flanc est
La sensació d’inseguretat augmenta als països veïns de Rússia, segons s’allarga la crisi i els EUA insisteixen a alimentar una guerra de desgast per debilitar Putin
Se sap que la invasió russa d’Ucraïna ha fet saltar pels aires l’’statu quo’ a Europa. L’ingrés de Finlàndia a l’OTAN ha multiplicat les incerteses sobre la seguretat a la llarga frontera que s’estén des de les terres gelades de Lapònia fins a la divisòria entre Rússia i Polònia. Totes les anàlisis estan en revisió davant una realitat indiscutible: els riscos augmentats a partir del 24 de febrer han portat el Govern finlandès, les tres repúbliques bàltiques i Polònia, fronterera amb Bielorússia, un Estat titella a mercè de Rússia, a revisar la seva vulnerabilitat davant dels plans expansius que s’atribueixen a Vladímir Putin, des que va donar l’ordre d’atac.
Els antecedents històrics, el propòsit del president de Rússia de recuperar la influència que va disfrutar la Unió Soviètica i una certa tradició imperial, sense accidents naturals que hi posin límit, justifiquen tots els temors dels estats limítrofs, la pertinença dels quals a l’OTAN és una garantia de seguretat, però també comporta més exposició a un agreujament de la ja molt tensa relació d’Occident amb el Kremlin. Mentre que el nacionalisme rus ha ressuscitat la vella doctrina segons la qual els límits de Rússia els determinen l’existència de grans comunitats russòfones –les d’Estònia i Letònia ho són– i innegociables índexs de seguretat, el dret internacional estableix la inviolabilitat dels estats com una condició derivada del reconeixement per les Nacions Unides. Un requisit reforçat a Europa per l’Acta de Hèlsinki (1975) i per la participació activa, entre altres actors, de Rússia i Ucraïna, per donar carta de naturalesa als estats nascuts del desmantellament de l’URSS.
Entretots
Una cobertura legal com aquesta és, amb tot, paper mullat si la impugna una gran potència nuclear com Rússia, que diu que se sent amenaçada per un veïnat adscrit a l’OTAN. Si en el passat, tant la monarquia tsarista com el règim comunista van buscar establir una zona de confort entre les seves fronteres i l’Europa Occidental, en el present mou Moscou la proximitat dels aliats, la presència de contingents militars i la nova doctrina de defensa de Finlàndia per assegurar la seva frontera de 1.340 quilòmetres amb Rússia. La resta d’arguments posats en circulació pel president Putin són d’exclusiu ús intern, per mantenir sota control una opinió pública que no té accés a informació independent sobre les raons per envair Ucraïna.
En aquest escaquer ple de perills, el més greu de tots és que un incident fora de control, provocat o no, doni peu a una escalada d’abast imprevisible. Perquè si tal cosa és possible ara, sense que un sol efectiu de l’OTAN s’hagi implicat directament en la guerra, ho seria molt més per poc que Putin interpretés que Occident ha traspassat la línia vermella. Per això, sense grans manifestacions públiques en aquest sentit, creix en algunes cancelleries europees el doble propòsit de perseverar en la prudència i aconseguir algun desenllaç provisional i acordat de la guerra, tot i que sigui a costa de concessions territorials a Rússia al Donbass. Per això, també, a Alemanya s’ha obert un gran debat sobre fins a quin punt el Govern ha de ser o no més proactiu en l’assistència a Ucraïna. Per aquest motiu, en fi, la sensació d’inseguretat augmenta al flanc est de l’OTAN, segons s’allarga la crisi i els Estats Units insisteixen a alimentar una guerra de desgast per debilitar Rússia.
