Zelenski ensopega a l’Àfrica

La intenció de Zelenski era, si no guanyar per a la seva causa a un continent que s’ha mostrat més que reticent a condemnar Rússia per la seva agressió, almenys tenir una interlocució directa amb els líders africans. Però des del principi de la invasió ha topat amb un mur. La gran majoria dels estats de l’Àfrica consideren que aquesta no és la seva guerra. Això no vol dir que recolzin la violació de la sobirania d’Ucraïna, o que no continuïn defensant sobre el paper el respecte al dret internacional, la resolució pacífica dels conflictes o la llibertat de comerç; però prefereixen no prendre posició davant de cap de les parts. Tampoc no volen que els països occidentals els diguin què han de pensar o votar, com va passar amb les pressions rebudes per condemnar l’agressió russa a l’Assemblea de les Nacions Unides (n’hi ha prou amb recordar que de les 38 abstencions que hi va haver, 20 eren de països africans). I, sobretot, no volen veure’s atrapats per les conseqüències del conflicte, tot i que, inevitablement, els toquen, i molt. Per això s’esforcen a mirar de desbloquejar el comerç de cereals i fertilitzants: més de la meitat dels països africans depenen del gra procedent de Rússia i d’Ucraïna.

D’altra banda, no és possible obviar el cúmul d’interessos i xarxes econòmiques, energètiques i de seguretat que Rússia –igual que la Xina, igual que altres actors com els Emirats Àrabs, com Turquia– han anat teixint al continent. Aquest defensa, doncs, la seva neutralitat a capa i espasa, tot i que es tracti d’una neutralitat una mica sui generis: mentre li negaven l’atenció a Zelenski, poc abans una delegació de l’UA visitava Putin a Moscou i condemnava les sancions occidentals.

Més enllà de la mateixa guerra i els efectes col·laterals, és, en bona mesura, part de la batalla entre Occident i la resta –´the West and the rest’, com el va encunyar el periodista i escriptor nord-americà Fareed Zakaria–. Tot un replantejament de la visió sobre el repartiment de poder mundial establert, un discurs que enfonsa les seves arrels en la recerca d’un relat propi per als anomenats països del Sud global i que es nodreix del debat sobre la descolonització en el terreny de la cooperació (la necessitat de desprendre’s d’estructures colonials que l’ajuda al desenvolupament genera). Tot i que és obvi que «la resta» tampoc és un bloc monolític i homogeni en els seus plantejaments i actituds.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Una altra cimera que va tenir lloc al juny va ser la dels BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica), un intent d’oferir un sistema multilateral alternatiu a l’occidental. La trobada (virtual) ha sigut àmpliament ignorada pels mitjans europeus i nord-americans. Malgrat els alts i baixos que històricament ha tingut aquest grup, els seus líders representen gairebé 3.000 milions de persones i estan decidits a plantar cara a l’hegemonia dels Estats Units. Però fins i tot allà, mentre reclamen un espai i unes maneres de fer pròpies, la major part dels seus membres –tret de Rússia, és clar– segueixen mirant de mantenir intacte l’equilibri de les seves relacions i interessos amb Occident.

En qualsevol cas, Occident, nosaltres, ens equivoquem si pretenem continuar concebent el món com fins ara. El futur ordre global requereix seure a la taula en igualtatreal de condicions, deixant fora qualsevol sentiment de superioritat o paternalisme. Suposa tot un desafiament quan alguns dels principis i valors sobre els quals basem la nostra convivència col·lectiva estan sent qüestionats en la teoria i/o a la pràctica –la sobirania nacional, els drets humans, la democràcia–. Però serà necessari trobar noves maneres d’abordar la cooperació. Una nova divisió de blocs suposaria un retrocés en el temps en la recerca de solucions col·lectives a problemes globals que cada vegada són més apressants.