Boris Johnson tensa la corda

L’afany de Boris Johnson a controlar fins al final el tempo per elegir qui el succeirà al capdavant del Partit Conservador i del Govern amenaça d’obrir una crisi dins de la crisi: la divisió a les files ‘tories’ entre els que volen que els terminis s’escurcin al màxim i els que sostenen que s’ha de donar temps al temps per permetre el major nombre possible d’aspirants a dirigir el partit. Alguns dels ministres acabats de nomenar per completar el Govern de transició fins al relleu de tardor es compten entre els defensors d’una transició llarga; els sis o set noms que s’estudien des de dijous com a possibles successors de Johnson pressionen perquè el procés sigui com més curt millor. Entre uns i d’altres es troben la majoria dels mitjans de comunicació, els actors econòmics i socials i el Partit Laborista, que exigeixen que Johnson deixi el 10 de Downing Street, al més aviat possible.

El cert és que no té sentit demorar l’inevitable quan les previsions a la tornada de les vacances requereixen el concurs d’un Govern fort, alliberat de la hipoteca dels escàndols que han repuntat el mandat de Johnson. No només perquè la guerra d’Ucraïna amenaça de llastar totes les previsions de creixement fetes a principis d’any, quan es va creure que el 2022 havia de ser l’exercici de la gran recuperació, sinó perquè el Regne Unit ha d’afrontar problemes específics, resultat del Brexit. Entre aquests problemes la complexa adequació de les seves relacions amb la Unió Europea, inclòs el vincle d’Irlanda del Nord amb els Vint-i-set,pactat al seu dia per Johnson i que després aquest va corregir sobre la marxa mitjançant una llei ‘ad hoc’.

Les presses de molts conservadors per trobar la sortida del laberint tenen a veure també amb la necessitat de sanejar la imatge del partit i arribar al final de la legislatura amb opcions certes de vèncer els laboristes. Però per capgirar el que avui vaticinen les enquestes, una erosió sense fre del partit governant, és necessari que la presència i el record de Boris Johnson s’esvaeixin al més aviat possible, com s’afanen a assenyalar de forma més o menys encoberta algunes de les personalitats ‘tories’ més rellevants, presents algunes en el Govern fins que van deixar el ‘premier’ a la seva sort fa uns quants dies quan la situació a Downing Street es va fer insostenible.

Per això una vegada acreditada com a errònia la creença de Johnson i el seu entorn que la hiperactivitat del primer ministre en suport d’Ucraïna i la difuminació de la pandèmia havien de ser la seva taula salvadora, s’escampa la impressió que l’únic objectiu que persegueix és desafiar per última vegada els seus adversaris i aprofitar les vacances parlamentàries per perjudicar els que en gran manera van accelerar la fallida del seu Govern. Un rumb desastrós perquè propicia una situació que en cap cas aclareix el futur del Partit Conservador i desgasta la seva imatge a ulls vista.

En altres circumstàncies, el laborisme s’hauria afanyat a reclamar la dissolució del Parlament i la convocatòria anticipada d’eleccions per resoldre el crucigrama. Però en la perspectiva d’una tardor de malson, amb la inflació i la recessió agafades de la mà,Keir Starmer es limita a demanar a Johnson que acceleri el relleu, conscient el líder laborista que una convocatòria electoral anticipada amb tantes nuvolades en l’horitzó seria un regal enverinat. Una cosa que és tan certa com que tal estratègia facilita a Johnson perseverar en el seu pla de seguir en el número 10 fins a l’octubre i de condemnar els conservadors a una llarga disputa interna abans d’investir el nou líder. Tot molt calculat, però gens beneficiós per al Regne Unit.