Aforats i imputats a escollir

Quan en un altre instant de la nostra història recent es va considerar que un imputat o investigat era més o menys un empestat públic, es van començar a cremar a la plaça pública aquells que havien caigut a les mans de la justícia per causes justificades, acceptant la presumpció d’innocència, encara que en molts casos fos inútil. 

Tant en un cas com en l’altre, aforats i imputats han passat per moments de desprestigi que només tenen una línia subjectiva relacionada amb el fet de ser, o no, company de partit. Per tant, si l’aforat representa l’oposició, el Govern de torn critica el raonament de la imputació. Si l’investigat és del Govern, passa el contrari. No hauria de passar, però aquesta és la realitat. Sense dissimulació.

Aquestes modes han saltat pels aires. Ara els imputats, tipus Laura Borràs, no reconeixen la premissa que van defensar anteriorment entre idees aclaridores i celestials que es resumien que un imputat se n’havia d’anar a casa. Sobre l’aforament, el mateix.

Notícies relacionades

Borràs, la pàtria i la ‘concentració’ d’interessos

ERC frena les noves «presses de Sánchez» sobre la taula diàleg i li exigeix «contingut i compromís»

Tot i que la memòria sigui molt feble, les hemeroteques són delatores. Les incongruències són ridícules i espanten. Mai vaig veure clara la imputació com una via directa per abandonar la política. De fet, ser imputat no deixa de ser una manera de defensar-se i mentir davant un jutge.

La qüestió és que el Parlament va considerar, i així està recollit al seu reglament, el ja popular article 25/4, que «una vegada sigui ferma la interlocutòria d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris de forma immediata». Aquestes són les regles. Per això, anar en contra del que s’ha defensat provoca molta vergonya aliena.