Pros i contres | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Horitzons i postes de sol en l’estrena del Festival Grec
Crec que el meu primer espectacle de dansa contemporània va ser ‘1980’, de la Tanztheater Wuppertal de Pina Bausch. Era, si no ho recordo malament, el primer muntatge del Mercat de les Flors, el 1985, quan encara no era un teatre com ara. Reviso les crítiques que es van publicar llavors i parlen d’unes «miniatures» que explicaven un «drama existencial», en una atmosfera de «desencant i enyorança». Va ser, per descomptat, una experiència memorable, entre el teatre i la dansa, amb els ballarins-actors deambulant sobre una gespa artificial al ritme de ‘Somewhere over the rainbow’ de Judy Garland.
Ho evoco, després d’haver vist la Nederlans Dans Theater a l’estrena del Grec, perquè he tornat a aquesta mateixa màgia, aquest territori on es dilueixen els arguments i on els relats es converteixen en històries explicades per uns cossos que es mouen. Captar el detall del múscul. Estar atent a l’evolució rítmica, a la mobilitat i els tràfecs, a l’excitació i la calma, a l’agitació individual que es torna enrenou col·lectiu ordenat amb rigor. Una de les peces de la NDT es titulava ‘Com afrontar una posta de sol quan l’horitzó ha sigut desmuntat’. Potser la dansa sigui això. Només això. Tot això.
Entretots
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
