La relliscada | Article de Pilar Garcés Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un nou manual de resistència
La fredor amb què el Govern d’esquerres ha avaluat la tragèdia ocorreguda divendres passat a la tanca de Melilla ens agafa per sorpresa, acostumats a la política intensa, carregada de gestos i empatia
La massacre a la frontera de Melilla, 23 morts i dotzenes de ferits, va agafar Espanya amb els últims preparatius de la cimera de l’OTAN. Està un empolainant l’alfombra vermella que trepitjaran els líders mundials a la porta davantera i els desposseïts de la terra envesteixen la posterior. De totes les males respostes possibles que Pedro Sánchez va poder oferir sobre el consumat desastre, el president espanyol va escollir la pitjor, la menys compassiva. No hi estem acostumats. Portem anys de política intensa, de reaccions sobreactuades d’empatia amb tot el que es mogui i pateixi, sigui Rociito, siguin els gossos abandonats a l’estiu, els desplaçats per un incendi o les víctimes d’un naufragi de pastera. I de sobte s’ha acabat la solidaritat, que es reserva per al Marroc i les seves forces de seguretat en la repressió brutal de l’assalt al reixat. D’estendre la mà a Open Arms per inaugurar la legislatura del canvi i la cooperació, a invocar la integritat territorial com a única norma moral. En què haurà quedat la frase «haver salvat la vida de 630 persones fa que valgui la pena dedicar-se a la política» del llibre de Sánchez ‘Manual de Resistencia’, sobre l’acollida als immigrants rescatats pel barco ‘Aquarius’ al Mediterrani. Ara es resisteix agafat a la cadira mirant cap a un altre costat, com en política s’ha fet tota la vida. La violència de la càrrega policial i les fosses cavades en temps rècord per ficar dins els subsaharians esclafats, molts refugiats procedents de països en guerra, i el forrellat informatiu han merescut una eloqüent callada del Govern d’esquerres. Què els costava a president i ministres mostrar-se una mica més tristos i menys contrariats; ni s’han pres la molèstia de fingir.
Entretots
Hem de redefinir el concepte de tragèdia humanitària. Per començar, deixarà de considerar-se com a tal tot esdeveniment que els faci llum de gas als grans estadistes quan estan ocupats en assumptes transcendentals de geopolítica. «Hi Joe, finalment sols, ¿com va?». «Una mica fastiguejat, Pedro. He enviat Kamala a gestionar l’assumpte dels cinquanta i escaig immigrants llatins asfixiats en un camió abandonat a Texas. Se li dona bé». «Són les màfies, Joe. No hi ha res a fer. Jo no em canso de repetir-ho i em critiquen». «Millor si ho explica una persona racialitzada, ho tinc comprovat».
En la reunió de l’OTAN, l’empatia es reserva les dones. A les primeres dames, amb la seva agenda secundària paral·lela que proporciona suculentes contracròniques per a diaris i revistes del cor. Fa un temps, mentre ells tallaven el bacallà, elles feien un tomb per algun museu o se n’anaven al ballet. En l’actualitat visiten a més cases d’acollida, dedicant-se a l’amor mentre ells preparen la guerra. La reina Letizia i Jill Biden van recórrer un centre de refugiats ucraïnesos a Pozuelo de Alarcón. Allà es van fer l’inevitable ‘selfie’ amb el cuiner José Andrés, que a les seves caravanes de World Central Kitchen alimenta a la frontera els desplaçats per l’atac de Rússia a Ucraïna. També es van reunir amb diferents oenagés que actuen a la zona de guerra. Qui sap si van arribar a comentar alguna cosa sobre les desgràcies pròximes que fa temps que van deixar de resultar fotogèniques.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
