Anticipar la frugalitat: la ‘slow life’

Sabíem que s’havia de canviar l’energia fòssil per una de renovable i disminuir el consum, però l’objectiu quedava molt lluny i feia mandra fer el camí perquè no es veia prou rendible. Ho sabíem, però no volíem actuar, immersos en una mandra conservadora. Ara ens ho haurem de treure de sobre en pocs mesos i caldrà adaptar-se a nous paradigmes a tota velocitat. La majoria de canvis necessiten un factor de pressió per posar-los en marxa, una pressió que sovint és econòmica. Per exemple, era molt difícil canviar el gas natural o la gasolina per altres solucions energètiques mentre el preu del gas era de 20 €/MWh. Però el canvi és immediat quan el preu arriba als 150 €/Mwh, i imagineu-vos si a final d’any arriba als 300 €/MWh.

Però el canvi més difícil és el cultural. Acostumats com estem a fer coses a molta velocitat, a fer viatges de plaer per veure molts monuments, platges i muntanyes, i ensenyar-los als nostres amics, el comportament és incompatible amb un altre model de viure a poc a poc, assaborir el menjar que ha fet un amic, trobar-se a gust en una tertúlia, agrair un temps de reflexió (com per exemple aquest en què estic escrivint), disfrutar d’una bona música a casa o en directe en un concert, valorar un llibre, assaborir una obra de teatre o cine, apreciar l’olor de la terra molla quan plou, notar l’esforç d’una caminada o d’una excursió amb bicicleta, agrair la cervesa quan has acabat aquest esforç, abraçar i fer un petó a les persones que estimes... En fi, tot això és viure a poc a poc, la ‘slow life’, una manera de veure les coses que segurament haurem de redescobrir d’aquí uns mesos.

Aquest model ja el vam viure als anys 70, forçats per la riquesa que teníem llavors. Era el final del franquisme, el món vivia la guerra del Vietnam, l’economia keynesiana arribava a l’esgotament des de 1945, els joves volien un canvi de model amb més llibertat i els dos xocs petrolers del 73 i el 78, fruit de la guerra d’Israel amb els veïns àrabs, van acabar d’enfonsar l’economia mundial. La pujada del petroli del primer xoc va portar Espanya a una inflació de l’11,4% i el segon la va apujar fins al 24,5% el 1978. A finals de la dècada dels 70, l’economia espanyola s’havia empobrit considerablement, cosa que es va agreujar per l’inici de la democràcia, havent de refer nous equilibris de renda en la societat.

En aquesta austeritat era més fàcil entendre que no es podia anar de viatge amb avió. Per exemple, vam anar unes quantes vegades a Londres amb autocar que sortia de la plaça Poeta Marquina de Girona i l’endemà arribava a l’estació de Charing Cross de Londres, previ embarcament al canal de la Mànega. Així va ser com vam anar a veure Quim Corominas, que s’havia traslladat a Londres a pintar. Encara recordo el dia que ens va mostrar el primer restaurant xinès a prop de Picadilly molt emocionat: «Per pocs diners et posen un munt de plats». A París vam anar-hi amb un Seat 850, que ens va deixar un pare, a 80 km/h perquè no s’escalfés, conduint contínuament per torns els quatre que hi anàvem. Quan li vaig dir al meu pare que el viatge només ens havia costat 5.000 pessetes, no s’ho creia, però els esforços que vam fer per contenir les despeses van ser draconians, dormint dos en un llit petit, menjant una baguet amb embotit de casa al carrer nevant, caminant amunt i avall per la ciutat. Moltes Setmanes Santes marxàvem lluny perquè les discoteques estaven tancades i perquè l’ambient retro era inaguantable. Un cop vam anar al País Basc i vam recórrer la cornisa basca amb tren, parant a cada poble i dormint als vagons abandonats de les estacions. Un altre vam anar a cala Tavallera, al cap de Creus, on la tramuntana ens va trencar un pal de la tenda i vam haver de dormir al ras, amb la bota de garnatxa que va ajudar a passar el fred aquella nit.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Tot això va ser possible perquè a Sarrià de Ter vam tenir un grup de joves organitzats al voltant d’un local social que l’ajuntament va cedir, i allà fèiem la nostra activitat. Des de timbes infinites de botifarra fins a escriure i imprimir la revista ‘Carrilet’, aquelles activitats es van estendre a fer teatre, organitzar campionats de futbol sala, muntar colònies a l’estiu, fer sortides amb nens a la muntanya a l’hivern i viatges per Setmana Santa.

El record d’aquests anys és de molta felicitat. Els dissabtes arribava de l’escola d’enginyeria de Terrassa (teníem classe els dissabtes al matí), deixava les coses a casa i anava a veure els amics del ‘Carrilet’. La tornada era amb tren dilluns a les 6.30 del matí, però era un bon moment, potser perquè també hi havia molta il·lusió per ser un bon enginyer i per construir una nova societat democràtica i justa. Ara no són els mateixos paràmetres els que s’han de valorar, però podem tornar a posar com objectiu comú aconseguir una nova societat amb empremta de carboni zero, amb mercats més locals, amb un impuls dels grups d’amics, amb el descobriment de les coses senzilles, una autèntica introspecció personal. És tot un aprenentatge que també ens pot portar a definir fites de futur, nous somnis i projectes, a construir una nova ideologia... En definitiva, una nova energia potencial. Ho tornarem a fer, n’estic segur.