Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un Montecristo a la catalana
El pres que fa uns dies es va escapar d’una presó de Tarragona va aprofitar el que s’anomena «sortida terapèutica a la platja»
zentauroepp10067202 pena de muerte180411203154 /
Va tenir sort Alexandre Dumas de viure a França i no a Catalunya, així va poder escriure ‘El comte de Montecristo’ sense que se’l prenguessin a conya. El comte, Edmond Dantès, tancat en un penal, es va passar anys pensant un pla de fuga i, tot i així, per aconseguir-ho, va haver de fer-se passar per mort i que el llancessin al mar. Els presos catalans, en canvi, en tenen prou de demanar permís per anar a comprar un gelat i oblidar-se de tornar. Així no hi ha manera d’escriure una bona novel·la. Una cosa és que l’abat Faria li ensenyi a Dantès tot el que sap i el proveeixi de tenalles, badaine i palanca; i l’altra és que ja en la seva primera trobada li revelés el gran secret: «Si vols escapar-te, espera que et portin a la platja i un cop allà, digues que vas a comprar un gelat».
Entretots
El pres que fa uns dies es va escapar d’una presó de Tarragona amb aquest maquiavèl·lic pla va aprofitar el que s’anomena «sortida terapèutica a la platja». Un no sap quina teràpia és aquesta, potser el reu pateix una greu malaltia que es cura veient passar senyores amb biquini des d’una gandula a la vora del mar. Doctors té l’església, doctors que per fortuna per a Dumas no hi havia a la França del segle XIX, o li haurien aixafat l’argument.
–Condemnem Dantès a 14 anys de presó, a l’estiu sortint cada dia a la platja i a l’hivern a alguna estació d’esquí.
La meva àvia no va veure el mar fins ben entrada la maduresa, i això que vivia a 40 quilòmetres de la costa. La culpa va ser seva per no haver sigut condemnada a la presó. Un entra a la presó, i si no aconsegueix una teràpia d’anar a la platja, n’aconsegueix una altra d’anar al cine o la discoteca, serà per teràpies.
El que no entenc és per què va voler escapar-se el pres, quan a partir d’ara haurà de guanyar-se la vida i ningú el portarà a la platja amb totes les despeses pagades. La conversa amb el vigilant devia ser una cosa així:
–Escolti, mestre, aquí a la platja s’està molt bé, però ara em ve de gust un gelat. ¿Puc anar a buscar-ne un?
–És clar que sí, només faltaria. No l’agafis de xocolata que després et fa mal la panxa. Espera, que et dono diners.
Notícies relacionades–No fa falta, ja pisparé una cartera pel camí.
Si és que en el fons són bons nois, fins i tot es valen per si mateixos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
