Mai ens explicaran la veritat, mai

«Hi havia molts vicis adquirits que requerien canvis profunds. És veritat que se n’han fet alguns i que, potser, no s’han de portar a terme tots de cop, però s’ha de notar que es fan les coses d’una altra manera (...) Vam tocar fons amb el 2-8 i tots havíem de fer un ‘reset’ per veure què era el millor per al club. Des de la humilitat, remant i tenint clar que ningú és imprescindible (...) Les jerarquies han d’estar ben marcades perquè tot funcioni millor. El president ha de ser el primer i, després, l’entrenador ha de manar sobre els jugadors. Quan aquesta jerarquia es trenca, les coses no funcionen. Si els jugadors, en algun moment, hem tingut el poder és perquè altres persones no l’han volgut exercir».

Un cas únic

Jo he parlat amb molta gent del futbol, amb molta, i el que passa al vestidor del Barça, no passa en cap altre club del món. Aquí hi ha hagut entrenadors que han marxat dient que si seguien a la banqueta acabarien barallant-se i trasbalsats; aquí hi ha hagut tècnics que, ara, anys després d’haver sigut acomiadats, expliquen que cada dia s’aixequen feliços «perquè no he de veure ni suportar aquests senyors»; aquí hi ha hagut directors esportius que han necessitat mesos de desconnexió mental per saber què els havia passat i per què els havia passat a ells.

La sensació és que cap vestidor ha tingut tant poder en el futbol espanyol com el que van liderar Leo Messi i Luis Suárez, en tots els sentits i no, precisament, pel motiu que explica Piqué. ¡I ara va! ¡Que llestos són! I les seqüeles han sigut terribles. Tothom, des dels presidents porucs fins als tècnics contemplatius, que tenen la sensació que seran acomiadats quan quatre de les seves estrelles es posin d’acord i perdin tres partits seguits (fet que el món del futbol ha negat sempre i que sempre ha existit, perquè la corda sempre es trenca pel punt més feble), han sucumbit a les peticions, manies i capricis dels futbolistes del Barça.

Viatjar en ‘first class’

La diferència, és clar, era que guanyaven. I, quan guanyes, tot s’oblida. El problema sorgeix quan tu ho has aconseguit tot i perds. O guanyes menys. I, a sobre, no et vols entrenar amb professionalitat i portar una vida adequada, no només al teu salari i/o la samarreta que representes, sinó a les exigències d’estar en un dels tres clubs més grans del món. I fas mala cara, no només per viatjar a Austràlia en ‘first class’, és a dir, en un llit, sinó per parar en els rondos quan has fallat o anar al gimnàs a primera hora «perquè de què serveix el gimnàs».

Diuen que és cosa del país, del clima, de l’educació, del bon nivell de vida, que és una cosa cultural i que aquesta autosuficiència, aquesta prepotència, no existeix en països tan futbolístics com Anglaterra, Alemanya i Holanda. Diuen que els que manen allà o, fins i tot, aquí (com Florentino Pérez, al Reial Madrid o Miguel Ángel Gil Marín, a l’Atlètic), tenen les coses molt clares i codis que no es trenquen ni amb les estrelles, per més bones i més galàctiques que siguin. També expliquen que els entrenadors són més forts, més durs, més professionals i provoquen més respecte.

Explicar la veritat

Guanyar ho tapa tot. Tot. I aquest és un error enorme, no només per resoldre el present sinó per plantejar el futur. Joan Laporta, que no ha deixat d’elogiar els capitans i futbolistes més veterans del Barça des que va tornar a la presidència del Barça, s’ha trobat, ara, que o reforça la seva postura o tindrà seriosos problemes per redreçar el rumb, no del club, no de l’economia, sinó del vestidor. I Xavi, que ha portat amb guant de seda una plantilla descompensada i tremendament capritxosa (i maleducada) amb l’única intenció (¡bona intenció!) d’acabar segon a LaLiga, ara ha d’entrar al vestidor i fer neteja perquè altrament, com va reconèixer Pep Guardiola quan se’n va anar, es faran mal.

Notícies relacionades

Injustícia contra Pujol

Gestionar les baixes laborals

No dir la veritat del que passa, protegir-los perquè són els que salten al camp, els que guanyen els partits, els que aconsegueixen els títols, els que poden provocar el teu acomiadament o que s’avancin eleccions, pot suposar un impediment perquè una entitat, que té com a bandera ser ‘més que un club’, pugui complir, no només amb la funció de representar tot un poble, una història de més de 100 anys i uns principis, sinó deixar de ser considerat, com ho va ser al seu dia, un exemple.

Tapar les carències, els comportaments, la manera de ser i de comportar-se, el tarannà d’aquests ídols, és una altra manera d’autoenganyar-se. Estaria bé que algú expliqués la veritat. Aquests 120.000 amos del club, dels quals només voten 800, tenen dret a conèixer-la, tot i que faci mal. És molt sa quan es pretén començar de zero.