Coneguts i saludats | Article de Josep Cuní Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’home i la seva barca
Gervasi Sais Pilsà, de sa Tuna, va perdre el compte dels quilos de molls que va pescar. Va viure del mar i per al mar
«El roger és un peix de gran categoria però cal aplicar a la seva selecció els immortals principis de l’experiència». Així descrivia Josep Pla els apreciats molls de les aigües de Begur. Un peix molt saborós que, a criteri de l’escriptor, constituïa un dels millors encants de la cuina marinera. A això es deu al fet que, encara avui, els pocs pescadors professionals que queden en aquelles aigües li atorguin el valor adequat a la seva categoria. I certament, cuits sobre les brases dels còdols que la marea ha abandonat a la sorra de la platja després del temporal, desprenen un sabor tan característic com el seu color després de la cocció: d’un rosa evaporat o d’un vermell intens, sumptuós, cardenalici, segons les cinc categories atribuïdes. «Alguna cosa així com el vermell immortal que Velázquez utilitza en el retrat del Papa Innocenci X», en ajustada descripció de Pla.
Gervasi Sais Pilsà (Begur, 7 d’abril del 1927-10 de juny del 2022) va perdre el compte dels quilos de molls que va pescar i que la seva dona Victòria va vendre durant anys al petit mercat de la localitat que ja forma part de la seva història. Coneixedor com pocs de les aigües profundes i riques de la part central de la Costa Brava, va viure del mar i per al mar. Perquè per a ell, com per a Josep Pla, el mar era l’essència de la vida.
Entretots
Va mantenir la tradició familiar exercida sempre des de la seva sa Tuna natal. I va ser des de la cala posteriorment erigida com el paisatge favorit de Catalunya des d’on va defensar orígens i identitat amb la mateixa passió que invertia a retreure els mals comportaments marins. Aquells que dibuixaven un tènue i maliciós somriure a la seva cara arrodonida a l’adonar-se de la inexperiència dels novells en les arts de la navegació delatats per la indumentària acabada d’estrenar i el deix del ‘pijo’ impertinent.
Cap de Mar i alcalde pedani d’aquell idíl·lic racó, el seu perfil retalla el descans vespertí assegut a la cadira de boga que treia a la porta de casa seva per deixar-se refrescar per la marinada que feia voleiar la genuïna cortina de xarxa. Darrere de la portalada, el seu gran secret. En un petit armari de paret guardava les claus de la majoria dels domicilis veïns fruit de la confiança i la tranquil·litat de saber-te segur. Com quan amenaçava temporal i advertia de la necessitat d’amarrar bé les embarcacions a les boies que cada primavera feia instal·lar per a les poques barques que podien gaudir del privilegi de flotar sobre les aigües agitades per la tramuntana, empeses pel garbí i amenaçades pel llevant que assegura tranquil·litat amb les últimes faves i adverteix del seu retorn amb la tardor.
Per a tots els amics de sa Tuna el Gervasi va ser el referent. Un confident que podia estar al corrent de qualsevol incidència i córrer a resoldre-la amb la mateixa entrega que el feia rondinar davant la menor alteració. Un caràcter netament empordanès que salava el llenguatge cordial però, emprenyat, desconnectava la il·luminació de la festa veïnal si traspassava l’hora del seu descans sense haver ballat el pasdoble de la seva afició.
Jubilat a temps i pujat a Begur, va assumir la presidència del casal d’avis des del qual durant anys va organitzar tota mena d’activitats. Totes supeditades a la seva vocació inalterable. La que el tornava diàriament a la platja que, vestida d’amargor, ha vist la seva barca partir.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
