Nacionalismes inútils

Una demostració més la tenim en la polèmica inútil sobre la candidatura espanyola als Jocs Olímpics del 2030. Que si Catalunya o Aragó, que si Barcelona o Saragossa, que si Jaca o Puigcerdà.

A l’Espanya postpandèmica hi ha una moda creixent de nacionalisme local. És una metodologia política que va a més i que d’altres van demostrar de la seva utilitat només política per al recorregut curt o mitjà. Jordi Pujol en va ser un exemple per a tothom, i Isabel Díaz Ayuso i Javier Lambán exhibeixen i justifiquen que no fa falta ser ni català o basc, ni convergent o del PNB, per consolidar aquest tipus d’idearis.

Díaz Ayuso va fer nacionalisme madrileny del bo amb allò de «Madrid és llibertat» i Lambán juga al mateix aprofitant un conflicte per la neu i la muntanya que quan és analitzat per especialistes de l’esport blanc deixa d’existir.

En aquests moments el terreny està predisposat que els Jocs Olímpics no s’organitzin a Espanya. I més observant com la candidatura de Sapporo, i també la de Salt Lake City, es presenten molt més organitzades que la del Pirineu.

El Govern, o la Moncloa, no vol conflictes territorials que puguin entelar el camí de les eleccions de l’any vinent. Per al president d’Aragó és perfecte mostrar el seu orgull aragonès construint un relat de menyspreu a la Catalunya sempre més altiva. Per al Govern de Pere Aragonès tampoc és fàcil convèncer els territoris de muntanya que els Jocs Olímpics tindran beneficis clars.

Notícies relacionades

Jocs Olímpics 2030: Catalunya s’atipa de les «ocurrències» d’Aragó i demana aclarir ja la candidatura

Naturgy: no tots els fons són iguals

Un passeig per les carreteres del Pirineu ja mostra el rebuig dels de sempre al projecte. Això és quant als d’Aragonès. Al Govern, línia JxCat, qualsevol situació que els lligui a decisions del Govern de Sánchez els incomoda. 

¿Serveix aquesta barbàrie perquè els dos governs autonòmics pensin en plans sobre el Pirineu? ¿Projectes de muntanya? Aquest analista, sempre positiu, intueix que no.