Article d’Ana Bernal-Triviño Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La lluita de les treballadores domèstiques
Les empleades de la llar han trencat un bon sostre, el d’uns drets que semblaven inabastables en un sistema que les marginava perquè li convenia
Recordo que quan vaig signar el meu primer contracte (tot i que era precari) un dels èxits era que, al poder cotitzar, l’endemà podria tenir una pensió o sol·licitar l’atur. Allò, sent dona, ja era un primer alleujament. Moltes mares que mai van tenir aquests drets ens van fer conscients d’això. En canvi, en aquell mateix temps, centenars de dones eren considerades treballadores de segona en una de les feines més sacrificades i menys reconegudes, malgrat que les empleades de la llar van ser personal essencial durant la pandèmia i no van estar protegides. Va ser llavors quan moltes persones van obrir els ulls a les condicions de semiesclavitud de la seva feina, sobretot les que estan internes. Parlaven amb por, amb la veu distorsionada i cares tapades en televisió perquè n’hi havia que, a més, s’aprofitaven del fet que eren immigrants per amenaçar-les més.
Espanya, per fi, ha ratificat el Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Suposo que, en cas que fos un sector masculinitzat i es tractés d’una altra feina, els tràmits s’haurien accelerat. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va concloure que Espanya negava l’atur i altres drets laborals a aquestes treballadores per una «discriminació per gènere». Que al llarg de la història la llar i les cures s’adjudiquessin a les dones ha impedit el seu reconeixement. També la seva identitat i, de passada, minvar la seva autoestima. Quatre de cada deu treballadores de la llar a Espanya cobren menys del salari mínim. Segons diversos informes, gairebé el 40% han treballat sense contracte. Ja em diran com es pot viure així. I tens sort si els que et contracten no et miren per sobre de l’espatlla.
Entretots
Gènere i raça han sigut dos punts clau en aquesta discriminació. Ser dona immigrant ha sigut molt rendible per als qui mai les han considerat treballadores, però és molt nociu per a elles. Han hagut de suportar més pobresa, callar situacions d’assetjament (inclosos sexuals) o patir violència de gènere per la seva precarietat econòmica o administrativa. Davant els debats necessaris sobre els sostres de vidre, elles parlaven dels terres enganxosos. Ara elles sí que han trencat un bon sostre, el d’uns drets que semblaven inabastables en un sistema que les marginava perquè li convenia. Elles han representat el feminisme que busca solucions per a les vides de totes. I aquest és el feminisme útil.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
