Sánchez, en el seu moment més crític

D’altra banda, l’arribada de Núñez Feijóo al capdavant del PP, junt amb la probable victòria folgada dels conservadors a Andalusia el 19 de juny, abonen un clima de final de cicle. Es vol traslladar la impressió que la legislatura està liquidada, i que Sánchez governa en un temps de pròrroga, amb un executiu profundament dividit. La portaveu del PP, Cuca Gamarra, va afirmar que la desunió arriba al mateix PSOE. No hi ha dubte que la situació política ha canviat en pocs mesos. Al març, després de la defenestració de Pablo Casado, el principal partit de l’oposició semblava acostar-se a l’abisme. Segurament, si el diputat Casero no s’hagués equivocat en aquella polèmica votació sobre la reforma laboral, Casado hauria pogut treure rèdit de la derrota governamental i l’enfrontament amb Isabel Díaz Ayuso no hauria derivat en un moviment en contra seu per part dels barons. En qualsevol cas, els populars han encertat en el recanvi i l’‘efecte Feijóo’ els ha posat per ara en posició guanyadora, tot i que en el seu primer cara a cara amb Sánchez al Senat el polític gallec es va enredar amb els números i va ficar la pota amb la prima de risc.

Notícies relacionades

¿Qui guanyarà les eleccions d’Andalusia 2022? Aquestes són les prediccions més enllà de les enquestes prohibides

Feijóo, a Sánchez: «Deixi de fer cas a les minories independentistes»

Sánchez afronta el seu moment més crític, però la dreta torna a vendre la pell del president abans de caçar-lo. Tot i que el PSOE obtingui un mal resultat a Andalusia, les eleccions generals no se celebraran abans del desembre del 2023, després que Espanya exerceixi la presidència de torn de la UE, un protagonisme de què el líder socialista traurà profit. Falta molt, doncs, perquè anem a votar. És indubtable que les coses poden empitjorar econòmicament, sobretot si la inflació no es redueix bastant l’any vinent i la guerra segueix a Ucraïna. Però també és cert que la situació a Espanya no és única, ni tan sols la pitjor a Europa quant a creixement del PIB aquest any i el vinent (4,1% i 2,2% respectivament, segons l’OCDE), sense oblidar la xifra rècord de 20 milions d’afiliats a la Seguretat Social. A més, la política econòmica del Govern és molt semblant a la que estan fent la gran la majoria dels països: les ajudes públiques són sectorials, sense rebaixa general d’impostos, una mesura que també desaconsella l’FMI, tot i que Feijóo prometi portar-la a terme si guanya. Que la Comissió Europea hagi anunciat que es reformarà el mercat energètic per abaratir la llum, tal com demana Espanya, és un reconeixement a Sánchez, la posició del qual és més valorada fora que dins.

Finalment, no hi ha paràlisi governamental i, tot i que les votacions al Congrés se salven pels pèls, totes les iniciatives tiren endavant. El soroll en temes com Pegasus, pèssimament gestionat des de la Moncloa, i la incomprensible crisi amb Algèria, no hauria d’amagar els èxits socials d’una legislatura que va començar amb una pandèmia que va aturar el món. Aquesta és per ara la principal fortalesa de Sánchez, junt amb un calendari que li dona marge per erosionar Feijóo. La seva debilitat és dins del Govern, perquè UP li fa oposició en alguns temes i Yolanda Díaz no aconsegueix que el seu nou projecte es posi en marxa. Si aquest complement a la seva esquerra no fructifica, a Sánchez li serà impossible tornar a sumar majoria el 2024.