A Espanya està mal vist discrepar

No deixa de tenir alguna cosa de cert tot això. En els congressos científics, o fins i tot en els seminaris de format més petit, en realitat es discuteix poc. Qui s’atreveix a posar en qüestió el que ha dit algú altre, immediatament és vist com algú molest, com una espècie d’‘enfant terrible’ que només pretén faltar al respecte a qui acaba de fer la seva ponència. Això afavoreix un silenci generalitzat després de les intervencions que és molt comú a Espanya, una mica menys a l’Amèrica Llatina i en part a Itàlia. 

No és habitual a Alemanya, per exemple, o a França o al Benelux o als països nòrdics, entre altres llocs. Es debat amb molta més naturalitat, fonamentalment per dues raons. La primera és que qui discrepa està tranquil, perquè sap que no desencadenarà un incendi perquè discrepi, així que el to de la seva intervenció ja acostuma a ser més relaxat. La segona és que la discrepància sol anar acompanyada d’una reflexió, d’un pensar en veu alta per justificar l’objecció. I perquè, quan s’intervé, la majoria de les vegades no s’objecta, sinó que es convida a l’altre a ampliar el seu raonament mentre s’exposa el propi. És un art que, amb tot, de vegades fracassa i es produeix el conflicte, però no és l’habitual. Aquest debat és summament enriquidor, perquè sorgeixen desenes d’idees en tots els intervinents. És la principal part constructiva d’un debat. Però insisteixo, moltes vegades a Espanya això no s’aconsegueix. A tot estirar es pregunta al conferenciant només com si fos un gran mestre, perquè qualsevol intervenció que suposi apartar-lo fora del seu ego està mal vista.

El preocupant és que, com deia, aquesta manera de fer també funciona en les nostres converses quotidianes. S’eludeixen temes en les xerrades que poden resultar espinosos i, o bé es dona la raó a l’altre perquè calli o bé es fa una intervenció insistint en els punts d’acord, deixant de banda les segures discrepàncies. Ha passat molt, i passa encara, amb tot allò relacionat amb el procés, fora i dins de Catalunya, però especialment a fora. De vegades penso que seria més enriquidor oferir els punts de vista de cadascú i deixar que el raonament conjunt els aprovi o els desmenteixi. Crec que seria més integrador, fins i tot. Però és cert també que hi ha una part emocional en tot aquest tema i això ennuvola la netedat dels debats. Arriba un moment que tots pensen mútuament que no els entendran, i es canvia de tema. I així cadascú parla únicament amb els que pensen com ell i es reafirmen cada vegada més en el seu feu d’opinió, i, així, es radicalitzen les postures al no tenir contrast. Fa un temps que va passant el mateix, per cert, en les converses sobre l’extrema dreta.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Es perden, així, tots els avantatges del mètode dialèctic: contrastar opinions. És el mateix mètode que es fa servir en el procés judicial, plantejant-s’ho tot com un debat entre litigants enfrontats davant un tercer imparcial, el jutge, que formularà un judici, la seva sentència, després d’haver observat les postures de tots dos. Fa mil·lennis que resolem conflictes pacíficament gràcies a aquest mètode dialèctic. ¿Per què hi hem de renunciar en les nostres converses quotidianes?

¿Per què la gent porta tan malament el fet que no li donin la raó? Ho embruta i ho empobreix tot que sigui així, particularment el periodisme, però també la política. Molts periodistes no es plantegen altra cosa que parlar i escriure per a la seva parròquia de fidels. Cap polític pensa en termes de país, sinó només en mode electoralista, per guanyar eleccions. I així s’entrega un país al Brexit, es llança un Estat a una guerra o s’estimba un en una negociació política abans d’ostentar l’etiqueta infantiloide de traïdor. Tot per guanyar eleccions. Els països són poblacions, i els que les governen s’haurien de preocupar més per la seva gent, i no només quan els han de votar. Qui sap si aprendre a conversar seria un bon camí per aconseguir-ho.