Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
OTAN, d’entrada, no
Ara ens hem fet adults i toca organitzar una cimera a Madrid i doblar el pressupost de defensa
Com que en el batibull de la memòria se m’encavalcava l’enverinament massiu per la colza amb l’entrada a l’OTAN, m’aclareixo després d’una consulta a Google: el primer cas d’intoxicació per l’oli adulterat es va detectar l’1 de maig de 1981 i l’ingrés en l’Aliança Atlàntica es va produir el 30 de maig de l’any següent. Doncs sí, quatre dècades ja de l’adhesió a l’Aliança Atlàntica, que mai ha sigut aquí plat de bon gust. A Espanya, que vestia pantalons de pota d’elefant, bufaven llavors vents antimilitaristes perquè el país sortia d’una dictadura militar atroç i encara no s’havia recuperat del sobresalt del ‘tejerazo’. Els nois s’havien de declarar objectors de consciència per salvar-se de la mili. La decisió d’ingressar-hi la va prendre el Govern de Leopoldo Calvo Sotelo, àlies ‘El Breve’, tot i que en realitat ja érem dins des que Franco va signar el 1953 els pactes amb els EUA pels quals es va permetre l’establiment de quatre bases militars (Morón, Torrejón de Ardoz, Saragossa i Rota) amb les seves màquines nuclears per si la Unió Soviètica s’excedia.
De seguida van arribar el PSOE, Felipe González, la consulta sobre la permanència en l’organització i la consigna «OTAN, d’entrada, no» que després es van haver de menjar amb patates (Washington va pressionar amb tenalles de titani). L’abstenció va ser altíssima. Ningú tenia certeses sobre res. Com que ja han passat 40 anys, suposo que puc explicar-ho sense que em diguin res: em vaig estrenar com a vocal en una taula d’aquell referèndum i, al final de la jornada, ni el president ni jo ens aclaríem; hi havia més creus als fulls del cens que paperetes escrutades sobre la taula. Va, recomptem. Una vegada i una altra. Al final vam resoldre el greuge donant un vot al sí i un altre al no. Una anècdota d’una època borrosa que sembla molt llunyana, el temps en què Pedro Sánchez era petit. Ara ens hem fet adults i toca organitzar a Madrid la cimera de l’OTAN d’aquí a un mes, els dies 29 i 30 de juny. Caldrà fer-ho bé, per descomptat. I no només això: es planteja desplegar a Letònia una bateria de míssils per defensar la república bàltica d’un eventual atac rus i de segur es doblarà el pressupost destinat a defensa fins al 2% del PIB.
Entretots
Diuen que a Espanya s’enterra molt bé i que la pròxima cimera podria haver sigut el sepeli a Europa, amb pompa i circumstància, d’una Aliança en decadència que fins fa ben poc estava en «mort cerebral», segons Macron. Ara hem saltat a una altra pantalla fatídica per culpa de l’agressió imperdonable de Putin i la malaptesa interessada de l’expansió nord-americana cap a l’Est: sacrificar Ucraïna per dessagnar Rússia. Temps i oportunitats dilapidats. Tot torna a la roda de l’etern retorn: una OTAN reforçadíssima (Suècia, Finlàndia, Dinamarca), la guerra freda, els pantalons de campana i fins i tot la colza, que cotitza ara el doble que fa un any a conseqüència de la disrupció dels cultius a Ucraïna.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
