El desafortunat B. S. Johnson, per Laura Fernández

Johnson, que va néixer al si d’una família obrera de Londres i tenia sis anys quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, va deixar els estudis als 16 per encadenar una infinitat de treballs asfixiants. Va ser oficinista en un banc i auxiliar de comptabilitat, com el seu famós Christie Malry, el protagonista de la deliciosament absurda, ingènua i alhora cruel, d’una crueltat insuportable ‘La contabilidad privada de Christie Malry’, editada per la desapareguda Libros del Silencio fa una dècada. Va ser fins i tot empleat de la Standard Oil Company. Però no només va tenir feines asfixiants. També va tenir feines que consistien a escriure. Per exemple, va ser, com el protagonista de ‘Los desafortunados’, periodista esportiu. D’aquells que cobreixen partits en ciutats molt petites.

Passa a les novel·les de Johnson –tan sols set, de les quals ‘Los desafortunados’ és la quarta— que se’n parla com el lloc en què passa el que es narra. El narrador té, en aquest sentit, un protagonisme central. És la veu de la consciència de la mateixa novel·la. Parla amb els personatges. Li diu a Christie Malry a ‘La contabilidad privada de Christie Malry’: «Christie. Em sembla que aquesta novel·la no es pot allargar gaire més. Ho sento». A què el personatge contesta: «¿O sigui que em queda molt poc?». «Sí, Christie», respon el narrador, «però segueixes fins al final», i també: «Segur que cap lector ni lectora voldrà que inventi més coses». I Christie hi afegeix un terrorífic: «Si és que hi ha lectors».

Fart de passar per excèntric

Johnson es va treure la vida –es va tallar les venes– als 40 anys, fart de ser considerat un excèntric, un home a què no s’havia de prendre gaire seriosament perquè, al cap i a la fi, feia coses com relatar què va passar quan va tornar a Nottingham i es va trobar amb el seu vell amic Tony Tillinghast als 27 plecs que componen ‘Los desafortunados’, la novel·la no enquadernada que es pot llegir en l’ordre que es vulgui, sempre que es llegeixi sencera–i sempre que es respecti la lectura del primer plec en primer lloc, i la de l’últim en l’últim. I no importava que el que hagués passat fos dolorós i trist, descoratjador –Tony s’està morint, i la narració viatja en totes direccions per tornar-lo a una altra vida– perquè no ho feia com calia.

Notícies relacionades

El lloc del qual procedeix Eleven

La gran apagada i la llum de la ràdio

La seva figura, clau, junt amb Ann Quin –que també va acabar traient-se la vida–, en l’experimentalisme britànic dels 60, segueix al marge del marge, malgrat els esforços dels fans il·lustres com Jonathan Coe, que s’hi va obsessionar quan era una criatura –tenia 13 anys quan el va veure a la televisió, en un documental espaterrantment absurd anomenat ‘Fat Man On the Beach’ que es va rodar dues setmanes abans de la seva mort– i va acabar escrivint una biografia –‘Like a Fiery Elephant’, inèdita en espanyol– en la qual va intentar que «el món entengués el que havia patit i el que havia intentat i el que havia aconseguit, però em temo que no ho vaig aconseguir», em va dir en una ocasió. L’havia de convertir en personatge per a això, com al Billy Wilder de ‘El señor Wilder y yo’ (Anagrama), em va dir també.

La caixa que conté ‘Los desafortunados’ en la seva primera edició espanyola, un acuradíssim petit tresor poderosament viu, insta els lectors a ser lliures. Adverteix que 25 de les 27 parts que conté van ser pensades per ser llegides en ordre aleatori, però, diu també, que si els lectors no estan còmodes amb l’ordre aleatori amb què es presenta davant d’ells, són lliures de llegir-les «en qualsevol altre ordre també aleatori». El seu desig d’alliberar la novel·la de la mateixa idea de la novel·la –a Albert Angelo va foradar una pàgina per deixar que el lector jugués amb la dimensió temporal de la narració triant quines paraules llegia primer–, era una manera, la seva manera, d’acabar amb el món, com ho és en tota la narrativa experimental, una bomba política a desgrat seu. Un món que en el seu cas, mai, mai, el va tenir en compte.