Eleccions a Andalusia. ¿Els minuts de les escombraries?

Si fem cas de les enquestes recents, tot està decidit. La campanya que comença a les zero hores de divendres a Andalusia sobra, són els minuts de les escombraries perquè tot està fet. I no obstant, la democràcia i els andalusos ens mereixem alguna cosa més.

Com a mínim debatre sobre el fet cert que per primera vegada un partit, en aquest cas el PP, amb els seus pitjors resultats, va obrir les portes institucionals a l’extrema dreta, una cosa insòlita fins ara, no només a Espanya sinó en una Europa amb una dreta, vegeu el cas de França o Alemanya, s’oposa frontalment a donar treva a les forces d’extrema dreta.

 És un dels temes centrals, el procés de blanqueig en què el PP, amb la imatge contrafeta de moderat de Moreno Bonilla, ha comptat amb la col·laboració imprescindible de mitjans de comunicació i poders fàctics de manera incondicional.

Tanmateix, no convé, i menys als andalusos, emparar-nos en només això. El PSOE, fins ara el partit dels andalusos, hegemònic, no ha superat la pèrdua de la seva hegemonia però tampoc la desconfiança dels seus antics votants en la seva capacitat de regeneració. El PSOE no ha volgut aprendre dels seus embolics orgànics ni d’altres de relacionats amb una manera de fer que ha sonat en uns casos a corrupció i en gairebé totes, a arrogància, la de saber-se no qüestionat pels seus, malgrat el seu indubtable allunyament dels interessos dels andalusos.

 El PP, sota la falsa imatge de la moderació, ha portat a terme una política radical que ha aprofundit la bretxa social a Andalusia i una ferma política de desmantellament de les polítiques socials, sigui la sanitat pública, l’educació, la defensa del territori... sense oblidar una política tributària en favor dels més afavorits.

A aquesta tasca ideològica del PP no li ha fallat el suport ortopèdic de Ciutadans, que abans va recolzar el PSOE però que no ha tingut cap problema a aportar els seus escons, impulsat per la demoscòpia amiga i els mitjans de comunicació. Es va conformar un trio de dretes, amb la participació imprescindible de l’extrema dreta, per fer fora un PSOE que havia guanyat les eleccions.

L’electorat i els seus mitjancers, la premsa, no semblen, segons els sondejos, disposats a afrontar de manera crítica l’esdevenir de tota una legislatura. La pobresa parlamentària ha sigut destacable, amb la pràctica inexistència d’un socialisme sense un lideratge clar, sense saber com desprendre’s de Susana Díaz i trobar un líder que donés rèplica a un PP consolidant-se. L’esquerra a l’esquerra del PSOE, malgrat haver fet l’única oposició destacable, s’ha dedicat en aquest període a dividir-se, a enfrontar-se entre si, sigui a Andalusia o contra la directriu madrilenya. 

Les eleccions a Andalusia no són per Andalusia, són les eleccions per uns altres i en aquest sentit vicàries. La baralla està en si el que passi a Andalusia significarà alguna cosa per a la recomposició del poder a Espanya, per saber què passa amb la Moncloa, per saber de sorpassos, unions i desunions eternes en l’esquerra irredempta.

Notícies relacionades

El PSOE apunta a un canvi en el Govern si es fracassa a Andalusia

Testosterona antiprocés

 I, no obstant, hi ha alguna esperança. Potser els andalusos vegem el perill. El perill de ser la gatera d’una allau de regressió democràtica, pèrdua de drets, pèrdua d’autogovern. Potser els andalusos hàgim de tirar-nos a l’esquena la responsabilitat que res irreparable passi, ser misericordiosos. I tot malgrat la falta de pols de l’esquerra convencional, de l’infantilisme de l’esquerra nova, de l’escapisme del PP que no vol donar explicacions ni respondre d’aquesta legislatura. 

El perill real és que la lleugeresa ens condueixi a una situació en què l’extrema dreta ens torni a la predemocràcia. Que la gent vagi a votar i corregeixi els polítics depèn que aquests minuts de les escombraries es converteixin en el reciclatge d’una somorta Andalusia resignada.