Apunt

2
Es llegeix en minuts
Sant Teutbaldum

REAL MADRID

Com a barcelonista hi ha almenys dues maneres d’assumir la ‘decimocurtuá’ (com ho titulava el ‘Marca’ en un excés triomfal del periodisme ludicolingüístic). De fet, la primera és no assumir-la, no assumir l’èxit dels merengues, com explicava fa unes setmanes arran de la sobrenatural manera en què el Madrid es va carregar el City. El Madrid no existeix. Ens aixequem diumenge i fem com si no hagués passat res. Amb variants. Potser la millor és la del meu amic Josep Domènech, que m’escriu així: «La Champions és una competició que, si cada any la guanyen els mateixos, perdrà tot el prestigi». El Madrid continua sent-hi, clar, com una espineta clavada al cor, «però és igual», afegeix Domènech, «que en siguin 13 o 14; a hores d’ara és igual». En l’altre costat de la balança, hi ha el meu gendre, que està als antípodes (és del Madrid) i que va celebrar la Champions fent voltes (saltant i executant cabrioles en solitari) al voltant d’un llac de nom molt llunyà, després d’haver patit com ningú mentre escoltava el partit per la ràdio. 

La nostra derrota vicarial

Notícies relacionades

La segona manera d’encaixar la derrota del Liverpool (la nostra derrota vicarial) és estar atent als detalls i procurar establir una relació de causa/efecte entre dues circumstàncies que, a ulls dels mortals, no tenen una explicació racional. Aquesta Champions del Madrid està atapeïda de missatges subliminars, alguns d’origen esotèric i d’altres que ajuden a entendre (el més racionalment que es pugui) quin pas, per què el Madrid s’emporta l’orelluda a la Cibeles després de la trajectòria més estrambòtica, irracional i misteriosa de la història.

Courtois va confessar que ‘Carletto’ (un especialista en partits increïbles com aquella final que va perdre contra els ‘reds’ el 2005, a Istanbul, després d’haver arribat al descans amb un 3 a 0 a favor) li va dir: «Jo et porto a la final i després la guanyes tu». És a dir, el bo d’Ancelotti ja sabia que patirien i que el Liverpool jugaria més i millor i que la clau era el porter. En el futbol modern, un porter no només atura, sinó que també exerceix de gairebé central i inicia la jugada d’atac. Però continua sent el paio que ha d’evitar que li facin un gol. Per això, si Courtois (Saint Thibaut, arquebisbe de la regió del Dauphiné al segle X, també conegut com a ‘Teutbaldum’) és l’heroi, això significa que els altres van atacar més i millor, i que van xutar molt més i no tan bé com s’esperava, i que ell («sentia que avui ningú em podia marcar») va exercir de mèdium entre els esperits còsmics del madridisme i la punyetera realitat de Saint Denis. És a dir, que les estadístiques i les rematades i les matemàtiques a favor dels de Kloop es van esfumar en la res interplanetària i, com va dir el tècnic alemany, va ser la derrota més fàcil d’explicar al món del futbol: «Ells van marcar un gol i nosaltres, no».