La relliscada | Article de Pilar Garcés Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Abolir la prostitució pot esperar
Els partits passen de puntetes sobre l’explotació sexual de les dones sense atrevir-se a posar-se mans a l’obra a un tema massa «complex», que prefereixen aparcar de nou
Una de les informacions més desoladores de totes les males notícies que ha proporcionat la invasió d’Ucraïna per Rússia es refereix a l’arribada a les fronteres del país agredit de personatges de diverses nacionalitats, entre elles l’espanyola, que, al mig del caos i amb l’excusa dd’ajudar les refugiades, raptaven dones i nenes per ficar-les en xarxes d’explotació sexual. S’ha de ser mala gent. S’ha de tenir pocs escrúpols i una sensació d’impunitat molt gran. Què deu haver sigut d’aquestes mares i àvies que fugien amb les seves filles i netes de la mà, i es van asseure a la furgoneta dels depravats que els asseguraven que les portarien a lloc segur. M’ho pregunto aquests dies, mentre assisteixo a la discussió sobre la prostitució, abolició o no. Un debat polític mil vegades obert i d’altres tantes tancat, que pel que es veu aquest país no té la valentia d’afrontar malgrat que és el tercer del món amb més puters. No va bé parlar-ho en la llei del dret a l’avortament, ni en la de llibertat sexual. L’incloc com una esmena, ho retiro, i així s’acabarà la legislatura. Tant de bo no ho haguessin ni esmentat, perquè no se’ns quedi la sensació que la pràctica més flagrant de deshumanització de les dones no és prou important com per posar-li una mica d’interès. Un altre punt de fricció de la coalició governamental, una altra baralla de noies per veure qui és més feminista, millor no remenar-ho i pacificar les enquestes. He llegit amb interès les opinions de tots els partits polítics respecte a l’assumpte, sempre aparcat, de l’ús i l’abús del cos de les dones pobres per satisfer homes que paguen per això. Totes les portaveus són dones, i les seves explicacions es resumeixen en «és complicat». Efectivament. Per a les coses fàcils ja hi ha les altres, les que no cobrem un gran sou i dietes per clciar avui el botó vermell i demà el verd. Es tracta efectivament d’una cosa tan complexa com decidir si el món en què volem viure admet aquest tipus d’esclavitud.
Entretots
El pitjor de posar sobre la taula una xacra el final de la qual no penses abordar és que s’omple l’actualitat d’articles romàntics en defensa de l’«ofici més vell del món», plasmat en pel·lícules i llibres, o en relació amb els fracassos d’altres societats més evolucionades que han atacat el problema plantant-se contra proxenetes i clients. Escrits es pregunten si perseguint els segrestadors i traficants d’éssers humans, i tancant els llocs infectes on exploten les seves víctimes, aconseguirem l’efecte indesitjat de danyar-les a elles. Que si no estarem exercint un control paternalista de l’empoderament de les dones que voluntàriament decideixen vendre els seus cossos. Haguéssim començat per aquí. No deu resultar fàcil dissociar la prostitució de la violència i el masclisme, però la cultura de l’individualisme postmodern que ens afligeix aconsegueix fer-nos creure que es tracta d’una simple manera de guanyar-se la vida, una altra d’aquestes identitats que es trien en llibertat. Jo disposo d’un mètode ideal per refredar qualsevol vel·leïtat tendent a considerar la prostitució una activitat laboral innòcua. M’imagino la meva nena que ve i em diu que de gran vendrà el seu cos per diners a tipus fastigosos. I no em veig acompanyant-la a donar-se d’alta d’autònoma, ni preguntant-li com li ha anat la feina, ni gaire orgullosa quan m’expliqui que és una de les millors de la seva professió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
