Si tremola el Rei, tremola la monarquia

A l’arribar a la senectut, un monarca té només dues opcions: o ser com la reina d’Anglaterra, que als seus gairebé cent anys és capaç de ballar al so d’una gaita, o retirar-se del mundanal soroll. No són pocs els reis espanyols que han acabat els seus dies en un monestir, evitant al poble la imatge de la seva decrepitud. Millor això que veure com el collen al ‘Bribón’ com si fos un Click de Famóbil i el passegen a pocs metres de la vora perquè alci la mà i faci com que saluda. O que veure’l caure de cul a la grada d’un pavelló perquè les cames ja no el sostenen, un rei mai cau de cul al ciment, les natges reials estan fetes només per tous coixins de vellut, seda o ermini. El ciment és de plebs, tot i que pitjor que l’ensopegada va ser l’expressió del seu reial rostre al trobar-se assegut sense saber com, expressió que semblava demanar a crits explicacions, ¿on soc?, ¿qui és tota aquesta gent?, ¿qui serveix aquí les copes?, ¿quan comença la gresca?

Notícies relacionades

Joan Carles I, abans de veure Felip VI a la Zarzuela: «Jo soc aquí, a Sanxenxo»

Illa, malgrat Sánchez

- ¿Tanta sang blava per acabar així? Prefereixo la vermella de tota la vida– es diuen aquests dies, no sense raó, els espanyols de poc llinatge, que som gairebé tots.

És lloable que la monarquia intenti acostar-se al poble, però hi ha altres maneres, com matrimonis morganàtics o pagar el lloguer cada mes, no fa falta exposar la gent gran a l’escarni públic. Els «Visca el rei» que criden els de sempre a Joan Carles més semblen un desig va i improbable, potser una incitació que el decrèpit s’esforci una mica més a aconseguir-ho, que el tradicional crit monàrquic.